ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

No sé si en les circumstàncies que vivim això de celebrar la festa del treball és gaire seriós. L’altre dia, parlant amb un economista, em feia adonar que a l’estat espanyol la majoria de la població no treballa, que quan ens referim a que hi ha un 27% d’aturats ens referim al 27% de la població activa però que, en realitat, dins del total de la població espanyola el conjunt de gent que no treballa supera el 50%.

Vist des d’aquest punt de vista – que és el punt de vista real – resulta que hi ha una minoria d’espanyols que mantenen a una majoria d’espanyols. I si la situació és aquesta – que ho és – ja es veu que la sobrecàrrega impositiva s’ha de donar a la força per a que els pocs paguin els molts.

La desgràcia, però, es perllonga territorialment. Resulta que els espanyols actius no paguen d’una manera uniforme els espanyols inactius, sinó que a qui li toca el rebre és bàsicament al que Joan Fuster anomenava Països Catalans i jo, seguin Josep Guia, anomeno simplement Catalunya ( una Catalunya que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, amb el ben estès que les comarques franceses tributen a França i Andorra té la gran sort que tenir una hisenda pròpia de debò ).

En aquest contex jo no veig que hi hagi gaire cosa a celebrar, a no ser que ens prenguem la celebració de l’u de maig com ens prenem la reivindicació patriòtica de l’onze de setembre. És a dir un dia per celebrar una derrota i constatar que ens aixequen la camisa per totes bandes.

 Les èlits sindicals son persones que fa anys i panys que viuen del quentu i la mandanga i són improductius. Per això, a banda de fer soroll de tant en tant – i avui toca – penquen el mínim. I no diuen la veritat mai. Són una autèntica vergonya.

Qui escriu aquestes línees no és esquerrà perquè està convençut que l’esquerra empobreix els països que governa i, per tant, la seva gent. Tampoc és dretà perquè considera que la dreta només afavoreix la oligarquia. És un liberal que creu radicalment en la democràcia ( directa ), en la força de la ciutadania, en les classes mitjanes  i en la fraterninat social.

Allunyat de qualsevol temptació socialista, convençut que el dèficit és un càncer pel benestar social, penso que avui – diada dels treballadors – cal posar l’accent que l’únic possible augment del benestar dels treballadors passa per la independència de Catalunya. Amb les les lloses que ens fot a sobre l’estat espanyol les classes humils catalanes que no sortiran mai del pou. I precisament per això haurien de ser l’avanguarda del independentisme, d’un independentisme allunyat de qualsevol connotació romàntica.  

Una vegada construït l’estat català tindrem feina per a definir les regles del joc. En tot cas, jo faria cas a un ex líder social – demòcrata suec que va passar fa poc per aquí i que va dir que per a que l’estat del benestar sigui possible cal que les administracions no tinguin dèficit i per tal que pugi el nivell de vida de la població en general i dels treballadors en particular cal que les exportacions siguin superiors a les importacions.

No és ideologia, són matemàtiques. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!