ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

ERC és un partit amb una tàctica i una estratègia molt brillant. Sembla un partit idealista però en realitat porta el pragmatisme fins a les darreres conseqüències, sovint per al bé exclusiu del partit. Per què, si no no està en un govern de coalició? Doncs per tal que sigui CiU la única que es desgasti. Per què si no no va acceptar López Tena i fer coalició amb Solidaritat? Per a que desapareguèssin com a partit. Vull dir que l’imatge de bonhomia que dóna ERC en aquests moments no ens correspon en absolut a la realitat i, per tant, està construida amb un punt – i dos també- de cinisme. Però tot sigui a fi de bé. Al cab i a la fi no seré jo qui discuteixi la necessitat d’una esquerra catalana sobirana i sobiranista. 

Llegeixo una enquesta que diu que si ara es fessin les eleccions al Parlament de Catalunya CiU baixaria fins als 40 escons i ERC en pujaria 8. Les CUP en pujarien 3. Les davallades del PP i del PSC anirien a parar a Ciutadadans i IC es quedaria igual.

No sé si en aquests moments en que volem encarar una transició nacional cap a la independència l’afebliment del líder del procés és bo, però que ERC es vagi consolidant com la primera opció d’esquerres del país sí que ho és. En general, crec que no es bo que CiU ocupi una posició tant preponderant a la política catalana, una posició que recorda molt la de la democràcia – cristiana italiana de després de la segona guerra mundial.

A Catalunya, però, hi continuen havent-hi masses partits i això fa que la nostra política sigui més barroca i laberíntica que a d’altres llocs. És evident que si assolim la independència això es simplificarà. Llavors m’agradaria que tinguéssim un sistema semblant als dels britànics: conservadors a una banda, liberals al mig i laboristes a l’altra. Suposo que també hi haurà partits amb vocació minoritària ja sigui per la via antisistema (les CUP) o populista ( Ciutadans ) però la resta podrien quedar englobats en les tres opcions majoritàries. Això en part podria passar avui ja que no s’acaba de veure el perquè el sector catalanista del PSC i IC no formen part d’ERC. Pel centre i la dreta, en canvi, hem d’esperar al trencament amb Espanya. Llavors seria lògic que el PP i Unió fossin els nostres tories i que CDC fossin els nostres whigs.

El canvi que ha fet ERC d’ençà que la lidera l’Oriol Junqueras és espectacular. Fet i fet, sembla impossible que al mateix partit hi pugui haver gent demagoga com en Carod-Rovira, gent tant perversa com en Puigcercós i gent tant lúcida com en Junqueras.

Junqueras – és cert – no té la brillantor retòrica de Carod, però no li cal. S’esforça per ser clar i didàctic. Hi ho fa sense petulància, sense agressivitat, amb empatia. Sembla bona persona i això per a un líder és important. Suposo que algú hi deu haver a ERC que li faci la feina bruta, però la sensació que dóna ara ERC és que aquesta feina destralera no la fa ningú.

ERC ha fet saltar immediatament al secretari d’organització que havia de testimoniar en el cas Pokemon. Està molt bé, tant si la cosa s’ha fet per una convicció ètica profunda com si s’ha fet de cara a la galeria, per tal de distingir-se del que fan els altres. ERC també en el terreny de la corrupció ha de tenir la seva pròpia estratègia i la seva marca i ara mateix ningú no li pot negar que actua amb una rapidesa brutal, cosa que des del punt de vista de la justícia és discutible ( també el seu secretari d’organització té dret a la presumpció d’innocència) però des del punt de vista estètic – en un moment en que l’estètica política està pitjor que mai – és un gol sensacional.

En l’entrevista d’aquest diumenge a La Vanguardia Junqueras diu que per anar cap a la consulta Mas pot comptar amb ell gairebé sense reserves. També diu que no li faria res anar a la mateixa llista que Mas a un lloc secundari ( després diu que espera que la predisposició d’en Mas sigui la mateixa ), etc…es a dir, sembla un home d’un gran idealisme. Evidentment, com sol passar gairebé sempre, en realitat és un gran pragmàtic i també una mica cínic. No fa gaire no va deixar que l’Alfons López-Tena fos el seu número dos per tal que Solidaritat s’enfonsés. Però que sembli que es llepa el dit, ven. I que sigui pragmàtic i un punt cínic probablement és indispensable.