ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Ara i aquí si no t’espien no ets ningú. Jo em sento molt frustrat en aquest sentit i dono tombs i tombs per tal de trobar una solució per tal d’evitar que la meva autoestima trontolli i acabi sent enderrocada. 

Francament, a aquestes alçades em sabria greu no assabentar-me que algú –ni que fos la meva dona – no m’espiava. Perquè està vist que a casa nostra gairebé tothom que té una mínima importància és espiat i, coi, m’agradaria pensar que aquesta mínima importància jo la tinc. Ni que sigui molt mínima.

Però la meva dona diu que no m’espia. Que confia en mi. Que està segura de saber tot el que li cal i potser fins i tot més coses de les que li calen. No sé. Potser algun company de despatx o algun arrendatari buscant informació per tal de poder-me fer xantatge. Però em diuen que no, que ja saben prous coses comprometedores de mi sense que els hi calgui pagar una agència de detectius.

Potser els companys de partit que, segons Bismark són els pitjors enemics que pots tenir (deia el Kaiser: “Hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit”), però un company em diu que no, que fa anys que no faig política activa i encara més anys que he renunciat a tenir cap càrrec públic o al partit.

Potser els espanyolistes, militant actiu com sóc de diverses entitats, plataformes o assemblees que lluiten per l’alliberament nacional, potser la intel·ligència espanyola(?) em considera un individu perillós a qui cal fer-li un seguiment ni que sigui per a quan vingui el moment de les represàlies. Però una amiga espanyolista relativament important em diu que no, que jo ja em mostro públicament tal com sóc a través dels meus escrits i que tothom que ho ha de saber, sap que jo sóc un senyor d’ordre, conservador i poc donat a l’acció disturssiva.

Coi, o sigui que, pel que es veu, no m’espia ningú. I vet aquí que prenc una decisió que em sembla original,  rescabaladora i molt sensata. Decideixo contractar una agència de detectius per tal que m’espiï.  La raó real és que necessito sentir-me espiat per a no sentir-me un no ningú. La raó que els hi dono és que sovint no sé el que em faig i necessito saber-ho, que si non é vero é ben trobato, però que resulta que en el meu cas també és vero.

Però, a més, potser espiant-me descobreixo que potser sí que m’espia algú. Llavors estaré content al quadrat, ves.