ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Barcelona és una ciutat d’una gran bellesa i d’un gran benestar. Gaudim de mar i muntanya, de monuments i obres d’art de primer ordre internacional i d’una gastronomia que,al meu entendre, és la nostra obra d’art més sublim.

Però del que no podem presumir els barcelonins és dels nostres museus. Els nostres museus són de segon ordre. No es poden comparar ni per aproximació amb el Britànic, amb el Louvre, amb el Prado, amb L’Ermitage, etc…i qui digui el contrari és un xovinista.

Però als barcelonins ens interessa molt l’art. El que passa és que no hem tingut la història propícia per a fer un gran museu, com si que l’han tingut els parisencs, els romans, els florentins o els madrilenys.

Per això si els barcelonins volem trascendir els artistes locals o bé hem de viatjar o bé em d’assistir a les exposicions que cada anys es fan a casa nostra sobre els genis foranis. Jo aquestes exposicions haurien de ser obligatòries per a tota la ciutadania. L’esperit humà necessita alimentar-se de bellesa perquè, com va dir Dostoievski serà la bellesa qui salvarà el món, i hi ha una série d’artistes dels quals l’esperit humà no pot prescindir. L’home que en prescindeix es queda en un posició inferior, no es civilitza, no s’humanitza, no es sensibilitza, no s’enrola en el somatén de defensors de la bellesa que, finalment, ha de salvar el món. Viu mediocrement en la mediocritat, perquè l’accepta de forma ximple.

Per exemple, no pot ser que a Barcelona es faci una exposició de Delacroix i hi hagi algú que no hi vagi. I si algú cau en l’insensatesa de defensar el dret a no anar-hi – qué atrevida és l’ignorància!- li dono la raó i l’acompanyo en el sentiment. Ja tinc una edat per discutir coses que, per a mi, són óbvies. Que cadascú foti el que vulgui amb llur vida!

Delacroix és bàsicament un pintor revolucionari. Revolucionari en dos sentits: en el sentit de defensar la revolució francesa i en el sentit de ser una antítesi de la pintura neoclàssica i un dels primers pintors romàntics. En aquest segon sentit a França li donen la mateixa importància que a Goya cosa que probablement és una mica exagerada, però ja se sap que als francesos, amb França, els hi costa molt poc entussiasmar-se.

Pel que fa a les revolucions polítiques un servidor és més aviat escéptic. No perquè no siguin legítimes: totes ho són. Es evident que si el poble no està molt fotut no surt a la revolució. I un poble fotut té tota la legitimitat del món per tal de voler canviar les coses quan sap que li foten els calés i li aixequen la camisa. El problema és que ràpidament l’èlit dels revolucionaris es transforma en classe dirigent i les coses, pel que fa a la distribució del poder, es queden si fa no fa com estaven. I pel que fa a les reformes socials sembla que no hi ha res que impedeixi anar-les fent sense vessar la sang de ningú. O sigui que, en definitiva, les revolucions són fruit de l’estupidesa de la classe dirigent immobilista, l’ingenuitat de la massa que les du a terme i el cinisme dels dirigents revolucionaris que, finalment, només revolucionen la seva posició social.

Pel que fa a les revolucions estètiques el meu punt de vista és semblant. Mentre els criteris artistics han estat reforministes, és a dir, han anat modificant els accents de la pintura però dins d’un mateix marc, no tinc res a objectar. Des de la Cova d’Altamira fins Lucien Freud passant per Fra Angelico, Leonardo da Vinci, Rubens, Ribera, Delacroix, Goya, Sorolla, Magritte o Dalí, hom només pot traure’s el barret, amb independència que uns quadres ens agradaran més que els altres. Una altra cosa és quan els pintors, atabalats per la potència de la màquina de fotografiar, es posen nerviosos i fan la revolució que en realitat és una involució. Una involució que no produeix cap obra genial, que produeix algunes obres interessants gairebé per accident ( Miró, Kandinski…) i una quantitat industrial de nyaps que de cap manera poden ser considerats art.

Delacroix és un home que reprén el camí dels pintors barrocs – que al meu entendre són els millors de la història –, com més tard faran els millors surrealistes, i, per tant, s’esforça per deixar enrere la mesura clàssica, el tòpic avorrit i aposta per l’imaginació, el verisme, la passió, el color, el moviment, el sentiment etc… En aquest sentit Delacroix més que voler demostrar que és capaç de fer grans filigranes opta per a centrar molt els seus quadres en el personatge que ens haurà de causar la sensació que ell persegueix. Contra l’objetivisme acadèmic neoclàsic, el subjectivisme instintiu romàntic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!