ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Diu el celebèrrim editorial de l’ABC.

“El Parlamento de Cataluña dio este miércoles luz verde a la tramitación de la ley de consultas populares impulsada por el presidente Artur Mas, que tiene como objetivo hacer un referendo sobre el pacto fiscal y lograr así la independencia financiera sin permiso previo del Gobierno español. El Gobierno de Mas propone también cambiar la ley de banderas para obviar la española y, según ha podido saber ABC, en los nuevos folletos de preinscripción escolar la casilla del castellano está escondida. Por ello, ABC advierte en su portada de que «tenemos un problema».

En un intento de alertar sobre las líneas rojas se están cruzando con el aliento de la Generalitat, el editorial del periódico urge a «poner freno a la frivolidad soberanista del Ejecutivo catalán». «Con una crisis económica dramática, que convoca a todos los españoles a un esfuerzo colectivo, estas muestras de desafección nacionalista resultan inaceptables», añade.

Este «sentimiento de conflicto permanente» no tiene razón de ser ya que aspectos como «el bilingüismo real, el respeto a las sentencias judiciales, la lealtad a la Constitución y los símbolos nacionales y la solidaridad con el resto de los ciudadanos forman parte de una política de Estado irrenunciable”

Fins aquí l’ABC

La veritat és que em sap greu ser un problema per Espanya. Ser un problema sempre és un problema quan una persona vol respectar els altres i no molestar-los en absolut. Em sap greu que els espanyols es llevin cada dia rabiant contra els catalans i que estiguin convençuts que si nosaltres fossim d’una altra manera ells podrien ser feliços i menjar anissos. Em sap greu crear la dissort del poble veí, com me’n faria causar la dissort de qualsevol altre proble de la terra. Jo sóc de l’escola de Locke, dels que pensa que la política ha d’aspirar a fer feliços als ciutadans i és evident que el catalanisme fa desgraciats els espanyols.

Perquè en realitat els espanyols no estan en contra dels catalans sinó que estan en contra del catalanisme. S’ha de saber diferenciar com fan ells. En això, veus?, jo em perdo una mica. Perquè si el que és essencialment el catalanisme és la defensa de la catalanitat i el que ens fa catalans és precisament aquesta catalanitat, no entenc que un espanyol pugui defensar els catalans i ser anticatalanista. Sembla que la seva manera d’estimar els catalans és amb la condició deque deixin de ser catalans. Però com podran estimar els catalans quan ja no siguin catalans?

Potser d’Espanya estant es considera que si desaparegués la catalanitat de Catalunya els catalans continuarien sent catalans, però això és tant absurd com dir que si desaparegués la castellanitat de Castella –és a dir, s’hi deixés de parlar el castellà i les altres costums castellanes- Castella continuaria sent Castella. Si això fos així resultaria que no existirien ni catalans, ni castellans sinó que tots seriem íbers o celtes, cosa que em sembla evident que a aquestes alçades no som.

No sembla gaire raonable que Espanya s’irriti perquè Catalunya vulgui defensar la seva identitat i els seus interesos. No sembla gaire raonable que Espanya s’irriti perquè Catalunya vulgui continuar sent Catalunya. No seria gens raonable que Catalunya s’irrités perquè Castella vulgui continuar sent Castella, no?

Espanya aprofita les seves darreres eines imperials per atacar la catanitat. No vol que ens catalans ensenyem el català, no vol que els catalans ens quedem amb els nostres recursos, no volen que els catalans decidim res. Sobre tot això han de decidir ells perquè ells són la majoria de l’estat espanyol i nosaltres hem d’acatar les seves decisions tant si van en contra nostre com si no.

Que hi ha mal rotllo entre Espanya i Catalunya és evident. Aquest mal rotllo només es pot arreglar de dues maneres: a través de l’imposició armada (que ha estat sempre l’eina que ha utilitzat Castella per subjugar Catalunya ) i a través de la democràcia.

No només Catalunya, sinó qualsevol comunitat ha de poder decidir de quina organització jurídica es vol dotar. No reconèixer això i amparar-se un una majoria exterior a aquesta comunitat –que pot ser nacional o no- és senzillament no ser demòcrata. I sembla que no ser demòcrata a aquestes alçades queda una mica lleig i poc elegant. Com és lletja i poc elegant l’opressió d’Espanya a Catalunya.

Només s’han de respectar les lleis i les sentències quan són justes i no són justes quan no respecten la voluntat d’una comunitat a decidir. És molt simple. I a l’hora és una pena: Espanya hauria de procurar ser l’estandart de les llibertats com ho són el Cànada o la Gran Bretanya i hauria de creure molt més en ella mateixa.  La seva posició defensiva, tancada, corrossiva la castra com a nació a l’hora que ens castra a nosaltres.  Si Espanya estigués segura de la seva força, del seu talent, del seu encís no voldria ser una presó de nacions. Una presó de nacions en la que també hi és empresonada ella.

Per això, mentre Catalunya lluita per la seva llibertat i el seu progrès material i espiritual, Espanya continua per conservar la presó en la que ella mateixa està tancada. I per això Catalunya mira somrient el futur. I per això Espanya fa por, però sobre tot fa pena. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!