ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

No sé si ho vaig llegir a un article o si ho vaig sentir a una tertúlia. El cas és que em va convèncer. Algú va dir – o va escriure – que al costat de l’eix nacional – no confondre amb el transversal – i l’eix social, ara ha aparegut un nou eix que oscil.la entre els partits que defensen la representació parlamentària tradicional i els que es volen acostar a la democràcia directa.

Jo diria, doncs, que a Catalunya actualment hi ha tres eixos: l’eix nacional, l’eix social i l’eix democràtic.

En cada un d’aquests eixos el català ha de definir què vol: a l’eix nacional ha de triar entre un estat centralista, un estat de comunitats autònomes, un estat federal o un estat independent.

En l’eix social el català pot optar entre ser conservador, ser liberal o ser social – demòcrata. Hi ha més opcions ( des de l’extrema dreta fins l’anarquisme passant pel comunisme però ara mateix no sembla que estiguin sobre la taula ).

L’eix democràtic és eix que va des dels partits populistes amb lideratges quasi feixistes (o quasi comunistes, és igual ) fins aquells que defensem la democràcia directa passant pels partits tradicionals. En aquest article vull parlar de l’eix democràtic perquè em sembla que el més important en aquests moments per tal de decidir el nostre futur, es a dir, per tal de decidir, també, a nivell nacional i social.

Que el parlamentarisme representatiu està en crisi és d’una evidència absoluta. No són només els casos de corrupció, que també, sinó bàsicament que la gent no veu que els dirigents polítics li solucionin els problemes – eix social -, no el porten a decidir a quin estat vol pertànyer (al cab i a la fi, un estat no es quelcom reconsagrat, sinó simplement un marc jurídic ) i, en resum, no se sent representat.

Combaten dins l’eix democràtic quatre tipus de forces diferents.

Les absolutament populistes, que recorden els moviments nazi-feixistes de començament del segle XX: podem pensar en els neonazis de Le Pen o en Plataforma per Catalunya.

A mig camí entre el populisme i els partits polítics tradicionals, han nascut una sèrie de partits que si ve no se’ls pot considerar de cap manera neofeixistes perquè la seva ideologia és clarament democràtica, se’ls pot considerar populistes en el sentit que tenen solucions fàcils i demagògiques per a tot. Entre aquests partits a casa nostra cal destacar Ciutadans i a l’Estat Espanyol UPyD.

Hi ha els partits tradicionals en els quals no hi ha ni un bri de democràcia interna i funcionen més com una agència de col.locació i de distribució de favors que no pas com a agents representatius de qui els ha votat.

Finalment, hi ha els partits que defensen obertament la democràcia directa. A casa nostra ho fa de manera molt clara de CUP i el Partit Pirata ( la gent s’ho pot anar prenent en conya, però el Partit Pirata ja té representació a Alemanya, Suècia i Gran Bretanya i l’expansió per Europa sembla que no té deturador ).

Fa uns anys, parlant amb una dirigent i regidora d’ERC, em comentava que jo, com a independentista, era d’esquerres perquè estava a favor de l’alliberament nacional; però que, com a liberal, era de dretes perquè no estava a favor de l’alliberament social ( això ho deia ella: jo crec que ha fet molt més per l’alliberament social el liberalisme que el socialisme, però ara no és aquest el tema).

El tema és que si ressegueixo els elements bàsics de la meva ideologia resulta que no hi ha cap partit que em representi del tot. Com a liberal, em representa CDC. Com a independentista, em poden representar CDC, ERC i les CUP. Com a demòcrata, em representen les CUP i el Partit Pirata. Pel que fa a la forma d’estat sóc republicà i, per tant, em representen ERC i les CUP.

Què vol dir tot això? Això vol dir que jo per unes coses votaria un partit i per unes altres coses en votaria un altre. Com que això no és possible el més sensat és que el poble estigui el menys representat possible.  Que la majoria de les decisions les pugui prendre el poble sense intermediaris i no al revés: que siguin els intermediaris els qui suplantin la voluntat del poble.

Qui m’ho havia de dir, després de rondinar tant contra les acampades dels indignats, que, pel que fa a la necessitat de transformar urgentment el sistema democràtic, els hi acabaria donant radicalment la raó.