ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Doncs sí, ja m’ho sabran perdonar, però em consola que si el Barça ha estat eliminat de la Champions, també ho hagi estat el Madrid. Ja sé l’adagi castellà que diu allò de mal de muchus cunsuelu de tontus, però jo mai no m’he tingut per gaire espavilat i sempre he pensat que qui no es conforma és perquè no vol.

Val a dir que aquesta vegada, quan el Barça va perdre 4 a 0 a Munic, els madrilenys van sortir al carrer a celebrar-ho. Me’n alegro perquè això deixa les coses més clares. Ells mai no ens han considerat espanyols ( per a ells ser espanyol vol dir ser castellà i nosaltres no ho som ) i si ens volen a Espanya és per una simple qüestió de conveniència econòmica. Però els hi reventa que, malgrat tantes guerres perdudes, no acotem el cap davant seu i continuem entestant-nos en voler continuar sent. I cada vegada sent més, és a dir, sent independents. Els fot que no volguem que ens manin.

Les victòries del Madrid i les victòries de la selecció espanyola – que desgraciadament es nodeix de jugadors del Barça – signifiquen uns quants dies de desori espanyolista que m’irrita. És aquest espanyolisme feixistoide sumat a la xuleria madrilenya el que fan que prefereixo que guanyi qualsevol equip del món a que guanyi el Madrid, amb un únic dubte: l’Espanyol, que és la seva quinta columna a casa nostra. Quan juguen el Madrid i l’Espanyol jo inventaria un sistema per tal que poguèssin perdre els dos per golejada. A veure si algun geni troba la manera.

No desitjo cap èxit a Madrid en res, ho sento. Ni vull que el Madrid guanyi res, ni vull que Madrid sigui la seu dels jocs olímpics, ni vull que organitzin un campionat de parxís. La història de Madrid és també la història del setjament polític, cultural i econòmic a Catalunya – i no només a Catalunya, només cal veure que l’aragonès o l’astur-lleonés avui gairebé estan extingits i ja es veu com està Galícia – i, per tant, considero que els fracassos de Madrid són els nostres triomfs.

I consti que això no vol dir que jo no simpatitzi amb els altres pobles d’Ibèria, que hi simpatitzo. Però una cosa és simpatitzar amb els veïns i una altre simpatitzar amb la capital d’un imperi que porta 300 anys volent-nos degollar.

Consti també que tenir aquest sentiment m’emprenya força perquè jo intento no ser nacionalista i em tinc ben promès que la primera cosa que faré quan Catalunya sigui independent serà un viatge a Madrid per tal de gaudir-ne. Però ara les coses són com són i estan com estan i Madrid no només representa la presó de la que volem sortir, sinó que s’alegren quan ens eliminen no espanyols ( s’ha acabat la hipocresia ) i en comptes de sancionar als agressors d’una persona que va a un camp de futbol madrileny amb una estelada, sancionen l’agredit per provocador.

Fa anys que estic fent el Camí de Sant Jaume i em costa poc enamorar-me dels llocs per on camino. Deixant de banda Euskadi i Galícia, estimo La Rioja, Burgos, Tierra de Campos, Lleó ( aquest Lleó que fou el primer en perdre el seu idioma per culpa de l’imperialisme castellà ). Però Madrid, no. Perquè Madrid és el símbol de la misèria de la major part de les terres ibèriques i de l’opressió de la resta excepte Portugal.

Espero que quan siguem lluïres, ja pugui dir allò de que guanyi el millor perquè a mi, pensar com m’he expressat en aquest article em molesta molt. Prefereixo mirar amb tota la simpatia del món Carrión de los Condes, Burgos, Astorga o Ponferrada. De debò. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!