ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

D’adolescent em van ensenyar que Catalunya anava de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i jo ho he anat repetint des de llavors. Una lectora enigmàtica, però, em recrimina que l’Alguer també és Catalunya. I per a justificar la seva afirmació diu que el 30% dels algueresos parlen el català ( d’aquí dos dies l’alguerès ).

No ho sé. Fa temps xerrava a través de la xarxa amb un alguerès catalanoparlant i em deia que ell se sentia sard i català i, en tot cas, un sard de llengua catalana. Si anem a comptar els habitants de la Franja que se senten aragonesos i catalanoparlants, també podem dir que són la majoria i, per tant, no es veu el perquè si apliquem un criteri a la Franja no l’apliquem a l’Alguer. I el mateix podríem dir de Catalunya Nord on la majoria dels seus conciutadans, probablement, si els hi preguntes què es Catalunya no en tenen ni idea.

Bé, si es veu: per distància geogràfica amb la resta del país i per raons històriques. Les terres catalanes tenen un àmbit geogràfic proper i l’Alguer ultrapassa aquest àmbit geogràfic. I hom té la sensació – que potser és equivocada – que així com les terres que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó tenen una història essencialment comuna, l’Alguer és una raresa catalana a la nació sarda.

Miro de buscar un exemple per aclarir-me. Els jueus sefardís que poblen israel són jueus o són castellans? Jo diria que són jueus per geografia, per història i per voluntat política. Vaja, jo no tinc notícia de que vulguin ser agregats a l’estat espanyol.

Els catalans, si parlem de la voluntat política de les terres que van més enllà de l’Ebre, dels Pirineus i del Noguera-Ribagorçana, em de reconèixer que estem força sols. Vull dir que, tot i que reconeixent que a totes les terres de parla catalana hi ha pancatalanistes, em sembla una obvietat que a Catalunya Nord, a la Franja, a València i a Les Illes són una gran minoria. Ojalà siguin una llavors, però com a molt només són això.

Però, per contra, és evident que història i geografia juguen a favor nostre. Tenim una història comuna i una geografia gairebé idèntica, cosa que fa que tinguem una societat molt semblant. Això no vol dir, però, que tinguem els mateixos interessos, ni les mateixes fites polítiques. Per això jo defenso que hi ha una sola nació catalana però que aquesta ha d’estar dividina en tants estats com vulguin les col.lectivitats que en formen part.

Tinc la sensació – potser equivocadíssima – que a l’Alguer el català és tant o més folklòric que a la Catalunya Nord. Només que la ciutat important més propera de la Catalunya Nord és Barcelona – i això amb el temps tindrà un pes fonamental -, mentre que la ciutat més important propera a l’Alguer ara hauria de buscar al mapa a veure quina és però és evident que ni tant sols és Palma ( dic tant sols no en el sentit que Palma sigui poca cosa, és clar, sinó que obvi que és la que hi està més a prop d’entre les ciutats catalanes, però que segur que hi ha una ciutat sarda o italiana important més a prop de l’Alguer que no pas Palma ).

Crec que els catalans en aquests moments ens hem de concrentar exclusivament en el Principat perquè és la única de les nostres terres que té unes possibilitats reals d’esdevenir un estat. Quan haguèm aconseguit aquest estat, ja veurem com evolucionen els nostres compatriotes d’arreu de les terres catalanes. La meva sensació és que les terres catalanes ibèriques s’aniran desprenent de l’estat espanyol gradualment per motius bàsicament d’asfixia econòmica. Un plantejament semblant poden tenir la gent de la Franja i la de la Catalunya Nord que fàcilment poden adonar-se que els hi surt molt més a compte ser catalans que no pas espanyols o francesos, però en tot cas això ho han de decidir ells.

Pel que fa a l’Alguer, tota la nostra simpatia, tot el nostre suport etc…però jo, francament, penso que és massa lluny. Si més no de moment… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!