ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La meva filla petita fa 15 anys. Quan jo era petit i feia anys em regalaven coses però mai no es va fer una festa extraordinària. A casa feien de forners, tenien feina i no estaven per romanços. Em malcriaven materialment a base de donar-me diners i capricis, però la vida social la teníem molt limitada. Si a això hi afegeixes que durant molts anys vaig estar intern a l’escola – em venien a buscar el dissabte a la tarda i em tornaven a l’escola el diumenge a la tarda – jo diria que em van convertir gairebé en un ésser asocial.

Els temps han canviat. Gairebé tot ha canviat. Per començar, per fills jo no tinc nois, sinó noies. I no un sinó dos. I mai no han estat internes a l’escola sinó que cada dia venen a dormir a casa. I han nascut en democràcia. I han nascut després de la revolució tecnològica. I han nascut durant el boom del consumisme, tot i que ara els hi toqui viure la crisi, que no deixa d’afecta’ls-hi de biaix.

L’altre dia vaig acompanyar la meva filla petita – la que avui ha fet 15 anys – a comprar una suadera Hollister a La Maquinista. Per a mi els Hollister eren una colla d’adolescents –bons nois i molt llestos – d’una sèrie de novel·letes de la meva adolescència. Ara és una multinacional americana que ha aconseguit crear una marca de moda que fa que els adolescents vagin de bòlit per tenir roba seva.

Tot i viure al centre de Barcelona – i on, per tant, hi ha de tot – ens hem de desplaçar fins a l’altre punta de la ciutat per trobar l’aital botiga, que està al bell mig d’un centre comercial. Fill i nét de botiguer com sóc, els centres comercials no m’agraden i fins i tot m’atabalen una mica. Quan hi vaig tinc la sensació que allò, més que un eix comercial, és una mena de Disneylàndia àvida de fotre’t els calés aixecant-te la camisa.

Finalment, trobem la botiga Hollister, que més que una botiga de roba, sembla un pub. Poquíssima llum. Música estrident a tot drap. Dependents gairebé adolescents, primes i rosses que mig despatxen, mig ballen i una sensació d’estar a un pati d’escola sensacional. Moltíssimes criatures, que fan cara de passar-s’ho pipa. Més mosses que mossos, però també forces mossos ( una altra cosa que canvia ). Un tant per cent considerable de mares, que intenta controlar què es compren o es deixen de comprar els seus fills i que, en general, fan cara de contentes. Escassíssims pares i la majoria asseguts a una butaca esperant a que la quitxalla acabi de decidir el que vol i li passin la factura. Està massa fosc per a llegir el diari. I la música (?), fa mal de cap. O sigui que els pares esperen que la quitxalla sigui ràpida a l’hora de triar.

La veritat és que la meva filla petita no s’entreté gaire. Ja sabia el que volia. Em sorprèn que em pregunti quin color m’agrada més. Li dic que el negre. Ella se’ls posa a sobre la roba, es mira de cantell al mirall i finalment agafa dues o tres peces i diu que la segueixi a l’emprovador. A l’emprovador hi ha una cua exasperant, però la canalla es porta bé i no fot gaire xivarri. Al final, tria la sudadera negra ( flipo de que m’hagi fet cas…).

De tornada a casa m’explica coses de la seva escola. Que si aquella mossa això, que si aquell mosso allò, que si li agrada la cultura clàssica, les matemàtiques i la química, però encara no sap que estudiar, que em dirà un secret si no li dic a ningú etc…