ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Tothom amb dos dits de front sap que la reforma laboral és necessària. Amb l’actual sistema els impostos que costa contractar un treballador i els diners que costa acomiadar-lo hi ha moltes empreses que no contracten per por. Pensen que si baixa llur productivitat i no necessiten el treballador que havien contractat gairebé hauran de demanar un prèstec per fer-lo fora.  La conseqüència positiva d’això és que els empresaris han d’aguantar un cert temps més sense acomiadar ningú. La negativa que si l’empresa no pot pagar els seus treballadors finalment ha de plegar i acomiadar-los a tots. Ara mateix la societat no pot acceptar aquest risc perquè no es pot permetre que tanquin més empreses.

Fa poc vaig llegir a la contra de La Vanguardia una entrevista a un economista escandinau que deia que una de les principals causes de la recesió espanyola és que els empresaris espanyols no es veuen en cor de contractar treballadors. Això fa que l’atur no només no se solucioni sinó que augmenti.

És evident que per a que funcioni l’estat del benestar cal que els ciutadans paguin impostos. Per a que paguin impostos calen unes empreses que rutllin i donin feina als treballadors. Si no es dóna la volta a l’atur no sortirem de la crisi i les prestacions socials cada vegada seran més baixes perquè cada vegada es recaptaran menys impostos amb que pagar-les.

La solució no és pujar els impostos – com està fent el govern espanyol – perquè això va en contra del consum i, per tant, també contra les empreses. La fórmula és just la contrària: que els impostos siguin petits però que es recapti més perquè tothom –treballadors i empresaris- puguin pagar-ne. D’aquesta manera, a més, s’allibera l’estat de pagar moltes prestacions socials derivades de l’atur.

Crec que hauríem de tendir el més ràpidament possible a l’acomiadament lliure. El perquè és molt senzill. L’acomiadament lliure té com a primera conseqüència que l’empressari no té por de contractar. Sap que si ho fa no es posa en un trencacolls i que podrà prescindir del treballador quan aquest no li sigui útil. Això, contràriament al que diuen els sindicats, no generaria més atur sinó moltíssims més llocs de treball i moltíssimes empreses que es veuen obligades perquè no poden pagar els sous dels treballadors no tancarien.

D’altra banda em sembla evident que l’acomiadament lliure milloraria la competitivitat de totes les empreses i, per tant, del país. Sovint els treballadors que tenen un contracte indefinit tenen l’esperit dels mals funcionaris. Deixen passar les hores jugant per internet o, sense arribar a aquest extrem, no són tot el productius que podríen ser. Crec que és obvi que si s’haguèssin de guanyar la feina dia a dia, més a més, any a any, aquest relaxament laboral no existiria i per tant la productivitat milloraria notablement.

Naturalment això serveix igualment pels funcionaris. Tenir una plaça “en propietat” és el métode més segur per a que les administracions públiques no funcionin. Em sembla obvi que si els funcionaris puguèssin ser acomiadats serien més productius.

No han de tenir por a l’acomiadament lliure els bons treballadors. Cap empresari no es vol desprendre d’un bon treballador perquè sap que té una joia. I qualsevol treballador, si es bo, sap que pot marxar en qualsevol moment a una altra empresa per tal de millorar les seves condicions laborals.

En definitiva, una vegada més, el lliure mercat faria una funció social més progressista que no pas les lleis proteccionistes dels treballadors que el que fan és permetre que és tracti igual als que treballen bé i als que treballen malament i els desincentiva a tots.

La reforma laboral que es planteja al Parlament espanyol no gosa anar tant lluny com jo plantejo amb aquest article. Només planteja l’abaratiment de l’acomiadament però encara no s’atreveix a plantejar l’acomiadament lliure, que és el que seria el desitjable. És una llei –la que ara s’aprova- que tots els països occidentals amb una economia ascendent tenen i exigeixen a Espanya. I l’exigeixen perquè no estan per anar rescatant països malversadors i ganduls mentre ells passen per l’aro del treball i l’austeritat. És molt raonable.

Pel que fa als sindicats sento vergonya aliena. Cada vegada és més clar que se’ls hi enfoten els interessos dels treballadors i encara més els interessos dels aturats. Que se’ls hi refoten els interessos del país. Són una mena de paràssit que no representa a ningú i viu del cuento. Quan deixin d’haver-hi tants “treballadors” sindicats alliberats i es guanyin el sou que cobren els començaré a tractar amb un mínim de respecte. Però fins que arribi aquest dia simplement em semblen uns individus que escampen el verí de la demagògia per protegir els seus interesos corporativistes. Una desgràcia que cal combatre sense gaires miraments.

I, finalment, el més important. Cal que tots fem –i per tant poguem fer- allò que com a ciutadans ens sembli que hem de fer. Si volem fer vaga hem de fer vaga malgrat tot i tots. I si volem treballar, el mateix. La nostra dignitat ens ha de fer ser més forts que les coaccions dels uns i dels altres. Bon dia a tots!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!