ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
BAYERN MUNIC 7 – BARÇA 0
A ningú no li agrada ser humilitat, ni que sigui amb justícia. Però cal recordar que si el Barça ha fotut pallisses a altres equips i les hem celebrat sense remordiments de consciència, és perfectament legítim que els altres facin el mateix. Dol perdre per set a zero, però quan perds set a zero simplement el que passa és que els altres són millors que tu i ja està. Ho has d’acceptar i te l’has d’envainar. I, sobre tot, has d’intentar aprendre. La vida continua…
En el fons, en la trajectòria del Barça d’enguany, que és clarament decadent, probablement és millor perdre 7 a 0 que no pas dos a zero o un a zero o tres a un, perque el set a zero indica claríssimament com van les coses i obliga a prendre, pel cap baix, mitja dotzena de decisions importants. Decisions que van des de la directiva fins als jugadors passant pel cos tècnic. És així.
El Barça de Laporta – Guardiola – Messi va revolucionar el món del futbol però d’això ja fa uns quants anys. En Laporta i en Guardiola ja no hi són.
En Messi és igual o millor del que era en aquells moments però, per contra, hi ha la tira de jugadors que cada vegada són més grans i rendeixen menys: Puyol és l’exemple més evident, després hi ha en Xavi, l’Iniesta, l’Alves, Valdes etc…que ja són més part de la història que del present. A banda d’això hi ha una série de jugadors que no serveixen per a jugar al Barça: Alexis, Cesc, Villa etc… això vol dir que s’ha de refer bona part de l’equip: un nou porter, Jordi Alba, Piqué i dos defenses més ( potser en Bartra en serà un); Busquets, Iniesta i Xavi ( però buscant substituts ja a Iniesta i Xavi ); i Messi, Pedro i un davanter que s’assembli a l’Etoo, que en Guardiola mai no havia d’haver fet fora.
En Tito Vilanova està molt malalt i simplement no pot ser entrenador del Barça. Se li pot pagar el sou, se li pot donar un lloc de treball còmode al club, però és un suïcidi evident que un home amb la salut precària de’n Vilanova sigui l’entrenador del Barça. Em sembla una evidència.
A mi en Laporta mai no m’acabat de caure bé però, pel que hem vist fins ara, ha estat molt millor president que Rossell ( i que qualsevol altre president del Barça, deixant de banda Joan Gamper pel simple fet que va fundar el club ).
És a dir: per a que el Barça torni a aspirar a estar al capdamunt del futbol mundial li cal canviar de president, d’entrenador i mig equip. Això no vol dir que si no ho fem passarem a ser dolents, vol dir que passarem a ser un bon equip, però no els millors. És a dir, passarem a ser el que hem sigut gairebé sempre. I aquí cal veure que enguany el Barça ha estat molt discret – per no dir directament malament – amb tots els partits que ha fet amb els grans equips: el Madrid, el París Saint Germain, el Mílan i, és clar, el Bayern de Munic. És a dir, si es guanya la Lliga –que és guanyarà – serà bàsicament perquè el Madrid ha punxat amb els equips inferiors, és a dir, per demèrit del Barça.
La pitjor cosa que podríem fer ara els culés és posar peròs a la victòria del Bayern. Em va fer molta pena que alguns barcelonistes parlessin de robatori arbitral a Munic. Piqué va ser molt més digne: ens van fotre una repassada i punt. I a Barcelona ens l’han tornat a fotre. No hi ha res més a dir. Bé, sí, felicitar al Bayern pel meravellosament bé que juguen a futbol i resar per a no caure en el parany grotesc de les excurses de Mourinho. La història del Barça si alguna cosa ensenya és a saber perdre dignament.
I això és important: saber guanyar i saber perdre. Penso que el Barça sempre n’ha sabut, que ha estat un club d’una esportivitat exquisida. Per això em van saber greu les declaracions de Beckenbauer que el Barça intentaria guanyar de forma lícita o il.lícita. No, kaiser, la història del Barça no és així. I em sap greu que això ho hagis dit tu que fores un dels gran ídols de la meva infantesa. Sé que vas rectificar i que Henkyes, l’entrenador del Bayern de Munic, et va desautoritzar. Però crec que, coneixent la trajectòria del Barça, t’ho podies haver estalviat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
T’ho dic a cau d’orella.
ni més o menys vasta,
el teu àmbit
és perfectament circumscrit
Així sóc si trobes la teva raó de ser amb i en mi!
i no tinc necessitat de defensa a priori;
tu em justifiques tota mirada.
sabent què pot esperar,
així sóc teva i així responc.
damunt l’esbarzer incandescent,
i s’aboca a mi íntimament,
sense que jo deixi de ser qui sóc
i em vesso davant d’ell;
quan és el refugi de la meva ànima,
quan ella s’esplaia.
Repeteixo:
esperant la tensió interior
que no pot aguantar més i es desfoga…
aç avall
i sense treva
m’eleva.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!