ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
ANIMALISME, HUMANISME, ANTROMORFISME.
Segons i com a les persones ens agrada tractar els animals com a persones. Els hi parlem, els amonestem si no es comporten de manera civilitzada, els portem al veterinari i els volem fer subjectes de drets.
L’antromorfisme – caracteritzar els animals amb característiques humanes – ve de lluny. El primer exemple que em ve al cap és el faulista grec Isop, però estic segur que la cosa és molt més antiga. Argos, el gos d’Ulisses a l’Odissea, és l’únic que el reconeix en retornar a Ítaca. Potser per això des de llavors es diu que el gos és el millor “amic” de l’home.
Jo crec que l’antromorfisme és tant erroni com la solució inversa, és a dir, com quan els homes és comporten com animals. Cada ésser ha de ser fidel a la seva natura i tant contrari a les lleis de la natura és voler convertir en gos un home, com voler convertir un home en gos.
Diferenciant, doncs, entre uns i d’altres, neix l’animalisme que, tal com jo el veig, és un subconjunt de l’humanisme en el sentit que aspira a que al planeta s’hi visqui millor. L’animalisme va més enllà del desig que només siguin feliços els humans al planeta i aspira a que també ho siguin els animals.
Això planteja immediatament de com podem saber les persones el què hem de fer per tal de fer feliços els animals. O quan els fem infeliços. El programa “Redes 2.0.” emès el passat diumenge tractava d’aquest tema i es va poder veure que treure’n l’entrellat és complicadíssim. Si ens humans amb prou feines hem explorat superficialment la nostra consciència, quins coneixements podem tenir de la consciència dels animals?
Hi ha respostes obvies: a l’animal copular o menjar li produeix plaer i ser ferit o colpejat li produeix dolor. Però més enllà d’aquestes situacions, què prefereixen els animals la seguretat de viure sota una teulada humana o viure en llibertat? La resposta no és fàcil. Potser sí que hi ha – per exemple – gats i gossos àcrates que prefereixen anar per les seves, però jo tinc la sensació que bona part d’aquestes bèsties s’han aburgesat i prefereixen continuar vivint fent de mascotes.
Hi ha un llibre de Darwin que parla precisament sobre l’evolució dels animals domèstics en el que ve a dir que aquests animals evolucionen segons el seu context, és a dir, atrofien aquelles característiques que ens ajudaria a sobreviure en llibertat i evolucionen aquelles característiques que els ajuda a sobreviure amb els humans. Sovint són els propis humans directament els que creen noves espècies adaptades a les seves necessitats o capricis.
Tal com jo ho veig – i jo sóc un analfabet en biologia – l’animal és “feliç” si viu en el context en que està acostumat a viure. Si és un animal que ha nascut i s’ha criat en llibertat, s’haurà d’adaptar a viure entre els humans i aquesta adaptació no li provocarà cap benestar. Si, pel contrari, ha nascut en captivitat i tenia una vida més o menys agradable, li passarà al revés.
Fora de les obvietats – i a l’espera que la ciència ens mostri com podem saber allò que fa feliç o infeliç a una bèstia amb una certa complexitat –, per intentar que sigui feliç no podem escapar de l’antromorfisme, es a dir, d’imaginar-nos que és una persona i del que faria feliç o infeliç a una persona.
Arribats aquí sorgeix el problema de la dignitat i l’humanisme. L’humanisme vol construir un món de persones dignes. L’animalisme vol que, a més de ser dignes amb elles mateixes, les persones també siguin dignes amb els animals. Però la paraula “dignitat” sempre s’ha d’omplir de contingut per tal que signifiqui alguna cosa i no sigui una expressió solemne que no diu res.
Per a mi – que em considero un animalista moderat – la dignitat amb que les persones hem de tractar els animals queda dins de dos segments: el primer, entendre que qualsevol ésser viu mereix un respecte, una protecció, una consideració positiva; el segon, i contrari, és que de cap manera és acceptable que els animals tinguin drets ells mateixos – això en endomorfisme pur i dur – i encara menys que aquests “drets” equivalguin als de les persones.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i si ja l’has llegit el pots rellegir que és la manera de llegir seriosament.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!