ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Em sorprén llegir a l’AVUI que els tribunals, al dictar una interlocutòria de sobresseiment de l’actuació dels Mossos a la Ciutat de la Justícia, ha avalat la política de seguretat ciutadana d’en Felip Puig. Val a dir que jo estic més que conforme amb la política que segueix l’actual conseller, que reprén la política que va seguir la consellera Tura i els governs del president Pujol i passa plana del trist període en que Joan Saura i altres membres d’IC la van desgovernar.

Ara bé: la funció dels tribunals no és avalar ni deixar d’avalar una política sinó simplement judicar si els comportaments dels imputats són legals o ilegals. I els que vivim del món de la justícia sabem que això és tan relatiu que no hi ha Déu que s’hi aclareixi: que el que avui els tribunals diuen que és blanc, demà diuen que és negre i passat demà diuen que és gris i l’altre lila o rosa. Només cal mirar la jurisprudència del Tribunal Suprem, del Tribunal Superior de Justícia o de les Audiències sobre qualsevol article de qualsevol llei per adonar-nos que la seguretat jurídica és una quimera que difícilment pot avalar res. Només és una resposta d’un jutge o d’un tribunal a un cas concret.

A més de Catalunya estant aquest respecte reverencial als tribunals encara és més difícil. Recordem perfectament la sentència de l’estatut, les sentències contra la llengua o veiem com el govern espanyol es passa pel forro lleis vigents favorables a Catalunya sense que hi hagi cap òrgan judicial o jurídic que faci res.

Els tribunals s’han de guanyar el respecte dels ciutadans i ara mateix els tribunals espanyols –i els tribunals catalans són absolutament espanyols i absolutament espanyolistes – no es mereixen el nostre respecte ni per la seva perícia, ni pel seu treball, ni per la seva disciplina, ni pel seu servei al país. I això no ho dic només jo: d’entre totes les institucions, la menys valorada és el poder judicial. I això vol dir que els ciutadans acaten les seves sentències perquè no tenen cap altre remei que fer-ho, però que sovint no hi entan d’acord i, més enllà del desacord, no el respecten.

Només cal recordar al president del Consell General del Poder Judicial comparant el català amb el mandingo (que és una llengua tant digna com qualsevol altra, però que fou usada per l’insigne president amb voluntat de menystenir els catalanoparlants ) per adonar-se quin és el nivell, la moral i l’ideologia de la gent que ens jutja.

Se sap que el poder judicial no va fer la transició –igual que no el va fer el poder militar i amb prou feines el poder polític, que més aviat tampoc -. Se sap que els jutges franquistes van continuar jutjat encantats de la vida com si no res no haguès passat. Se sap que la cúpula judicial – com la cúpula militar, com la cúpula del PP, com la monarquia – són elements bàsicaments franquistes, reaccionaris, antiliberals i antidemòcrates.

Això, naturalment, no vol dir que tots els jutges i tots els magistrats siguin neofranquistes i anticatalanistes, com que qui talli el bacallà a Roma sigui l’Opus Dei no vol dir que tots els religiosos i tots els catòlics siguin devots de Monsenyor Escrivà de Balaguer. Però sí que vol dir que tenim  les jerarquies que tenim i, en conseqüència, hem de procurar cambiar-les si volem un estat –i una religió- simplement més democràtica.  Avui els jutges demòcrates pràcticament són herois, sobre tot a Madrid.

Hi ha moltíssima feina a fer en aquest àmbit. Jo trobo que hi ha molta frivolització dels casos judicials als mitjans de comunicació i, en canvi, molt poca crítica seriosa, fonamentada jurídicament. Perquè el poble ha d’acatar les sentències judials, però seria qüestió que aquestes fossin justes. I com que sovint no ho són, també caldria que el poble fos crític. Fonamentadament crític, és clar. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!