Obrint Pas: Diari d'una gira

Aquesta és la crònica d’un actuació poc habitual. Arribem des de Galícia morts de son. Agafem la furgoneta i ens dirigim cap a la Diagonal de Barcelona. Allà passem prop del lo on avui actuarem: el Camp Nou. Estem nerviosos. No tots els dies es toca davant més de 90.000 persones! De vesprada entrem a l’estadi. Acreditacions. Ens portem a un edifici annex on haurem de veure el partit amb els companys de l’Elèctrica Dharma, mítics! i la legió de joves que conformen el Cor Jove de l’Orfeó Català. Si l’equip guanya avui, eixirem a l’estadi a tocar en la celebració de la Lliga.

Abans de començar el partit fem un tour per les instal·lacions. L’organització es vol assegurar que tot és correcte. El vestidor on ens allotjarem, el còrnem per on eixirem, l cançó que tocarem. Comença el partit. Gols. Victòria. Nervis. Sí, haurem d’eixir. La megafonia ens anuncia. Creuem el terreny de joc corrent. La cridòria i la sensació ofega. Sona ‘La Flama’. La sensació és bèstia. El camp està
completament ple. Un magma de gent que es veu llunyana. Allà sota, a la gespa, ens sentim com 
formigues diminutes en un circ gegant. Tenim la sensació d’estar en un dels punts més mediàtics del planeta. Se’ns bé al cap aquells carrers de Palestina que vam visitar plens de banderes blaugranes. Acaba la cançó i tornem al nostre córner. Rebem missatges de Mèxic i d’altres parts del món. També molts i molts de casa. La veritat és que l’experiència impressiona. I molt.

Sopem amb uns amics i marxem a dormir. Ho intentem, almenys. Estem rebentats i encara nerviosos. Girona, Compostel·la, La Corunya, Barcelona. Massa quilòmetres en pocs dies, massa sensacions en poques hores, massa emocions concentrades en una gira de tornada que, en principi, havia de ser tranquil·la.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!