Afedemón!

A principis del segle XIX, l’any 1826, el científic francés Nicéphore Niepce va obtenir les primeres imatges fotogràfiques. El retrat més antic que es conserva és una reproducció de la imatge coneguda com a “Vista des de la finestra a Le Gras” amb l’utilització de la càmera fosca i un suport sensibilitzat mitjançant una emulsió química de sals de plata. La difusió mundial del daguerreotip, desenvolupat i perfeccionat per Louis Daguerre l’any 1839, és un pas més a l’hora de perfeccionar i estabilitzar les imatges. Més endavant, la casa Kodak, va treure al mercat una càmera que utilitzava carrets de pel·lícula enrotllable, enlloc de les plaques planes. I no va ser fins a finals del segle XX, l’any 1990, que apareix una innovadora tecnologia audiovisual: la càmera digital que, encara ara, està en contínua evolució.

 

D’ençà que es va inventar, que la fotografia ha pretès la fidel captura de l’instant. És la manera visual de perpetuar un esdeveniment, una mirada, un gest en el temps mitjançant el paper o, en aquests moments actuals, mitjançant la digitalització i la seva posterior publicació en mitjans escrits i/o virtuals. 

Una imatge val més que mil paraules, hom diu. Certament, una bona imatge pot arribar a mostrar allò que la lletra no aconsegueix. Les notícies coixejarien sense el retrat que les acostuma a acompanyar. Aquest blog mateix, la foto que precedeix cada entrada, és fruit d’una cerca exhaustiva per tal de poder sintetitzar en una imatge allò que vull explicar en paraules. Uns cops ho aconsegueixo, d’altres em quedo a les portes.

L’obsessió (o el rebuig) per sortir a les fotos, amaneix contínuament la política, les xarxes socials i les consultes dels psicòlegs. Independentment que hom sigui fotogènic, voler sortir a la foto (o no) porta implícit un afany de protagonisme (o d’extrema timidesa i/o manca d’autoestima). Si escollim sortir-hi, la posició és crucial. Un curiós experiment en una empresa britànica, va arribar a la conclusió que estar situat al centre et fa més important. El departament de Recursos Humans havia d’escollir un candidat adequat per a un determinat lloc de treball i quatre de cada cinc van escollir el del centre de la fotografia.

De la mateixa manera que hi ha persones a qui agrada fer-se retratar, també n’hi ha que no suporten que una càmera les persegueixi amb l’objectiu. Ja sia perquè no es consideren gens fotogèniques o bé perquè no s’agraden a elles mateixes. També hi ha qui, temerós d’aparèixer uns minuts després penjat a qualsevol xarxa social evita, amb arguments del tot respectables, no sortir a l’enquadrament.

I, per descomptat, els avesats al retrat, sobretot en campanya electoral, són els polítics de torn. Aquells que fan de la seva imatge l’emblema del seu programa electoral. S’ha comprovat que, a més imatges del polític en qüestió, més vots. 

Personalment, jo no tinc cap problema en sortir a la foto. Malgrat no em considero fotogènica, m’agrada recordar en imatges la meva vida passada i poder-la compartir. Veure la meva metamorfosi, les meves arrugues incipients, la meva rialla feliç o afectada, els meus ulls alegres o tristos, la curvatura del meu cos. Encara que pugui semblar irònic, no ho és pas. El temps transcorre per tothom. Els canvis físics són la senyal més clara del que hem viscut. I no n’hem de renegar.

En qualsevol cas, quan miro un retrat d’algú, allà on dirigeixo els meus ulls és a la mirada. La mirada parla, plora, riu, renega, s’extasia, fa l’amor, fins i tot. Algú va dir que els ulls són el mirall de l’ànima. No puc estar més d’acord.