Afedemón!

Carl Honoré, en el seu llibre “Elogi de la lentitud“, promou un ritme de vida assossegat. Fugir d’aquell “aquí te pillo, aquí te mato” no només amb el sexe sinó amb el màxim d’activitats quotidianes possibles. Humanitzar la sanitat. Potenciar una educació no basada en la competitivitat i un oci on la televisió només tingui un petit espai. Prendre més contacte amb la natura. Treballar per viure i no viure per treballar. Fugir de les presses, donar pas a la calma. La rapidesa, diu, ens empeny a la superficialitat.

Finalment, ens hem adonat que, aquest estrès diari, no és bo de cap de les maneres. La salut se’n veu afectada, tard o d’hora. I perdem qualitat de vida (i quantitat).

Llegir, escriure, fer punt de creu, pintar, encaixar puzles, arrencar males herbes del jardí  i plantar-n’hi de noves; després d’una cosa, l’altra; escoltar música; badar, si cal; passejar observant plàcidament el que m’envolta; prescindir del rellotge; respectar els ritmes de la son almenys en caps de setmana i vacances; menjar productes frescos i de temporada; cuinar amb els cinc sentits, deixant a l’olla fer xup-xup, i assaborir allò que he preparat prestant atenció a tots els detalls i, mentrestant, poder gaudir d’una bona conversa; no marcar-me objectius inassolibles; gaudir de les vacances sense pretendre fer una cursa contrarellotge per visitar el major nombre de llocs possibles; practicar el dolce far niente; buscar temps per a la migdiada, …, En definitiva, activitats que poden formar part de la meva cultura slow.

Tot plegat, del que es tracta és de gaudir del que estem fent a cada moment. Sense angoixar-nos ni exigir-nos més del compte. La felicitat rau en aquests petits instants i en aquestes petites coses. Ni grans viatges, ni opulents menjars d’etiqueta, ni excursions a cop de xiulet, ni assistir a festes atapeïdes de gent que no acaben fins a la matinada, ni establir relacions de compromís que no ens aporten res.

Desaccelerar-nos. Posar el fre, si cal. Tornar als orígens, al tarannà dels nostres ancestres. Recuperar els afectes, les activitats que ens aportin plaer i tornar al menjar saludable. Canviar l’actitud davant la vida. Prendre consciència de tot allò que fem. I prescindir de la tirania del rellotge. Trobar un equilibri entre les nostres obligacions diàries i els petits plaers de l’existència. 

Utopia? Potser sí. Tanmateix, és aquesta la direcció que hauríem de prendre si volem gaudir d’una bona salut, física i mental. Caminar cap a una filosofia de vida més lenta, més racional, sostenible i més humana hauria de ser la fita. Això és, anar a la velocitat del caragol. 

Com continua la cançó de Luis Eduardo Aute: