Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
La insurrecció pacífica no és incompatible amb l’exercici del dret al vot, penso jo. La indignació contra el sistema imperant, és un toc d’atenció. Certament, hi haurà un abans i un després de les #acampades. Tanmateix, com diu el nonagenari escriptor Stéphane Hessel autor del llibre “Indigneu-vos”: està bé que els joves surtin al carrer però ha afegit que és important saber quins canvis volen, en què estan en contra però també en què estan a favor. I passar a l’acció.
No puc estar més d’acord. No n’hi ha prou en queixar-se. S’ha de fer alguna cosa. I, amb això no pretenc afavorir la violència, ni molt menys. Estic orgullosa de com la generació de joves amb futur incert, emprenyats amb el sistema, que veuen com l’atur i la crisi financera frustra totes les seves aspiracions, es revolten de manera pacífica.
Una generació sobradament preparada, amb ganes de canviar el món, de fer-lo més suportable i sostenible, es rebel·len impotents dient PROU.
Prou als salaris estratosfèrics en poques mans. Prou a la corrupció. Prou a l’enriquiment de les entitats bancàries a canvi del cobrament desproporcionat d’interessos i d’execucions de garanties. Prou a les taxes abusives per estudiar a la universitat. Prou a la manca d’habitatge a preus assequibles. Prou a l’atur després d’anys de formació. Prou a la privatització de la sanitat i de l’educació. Prou a la reforma de les pensions. Prou a les retallades dels drets civils i fonamentals.
De tota manera, amb dir PROU no n’hi ha prou. Cal decidir quina mena de país volem, com el volem gestionar i qui ens ha de manar.
I, ara per ara, només tenim l’arma del sufragi. I avui, 22-M, pot començar el canvi. Amagar el cap sota l’ala, declarar-se insubmís electoral, donar vots blancs de càstig, etcètera, només aconduirà a la nova victòria de les majories i a la pujada de la dreta. I això no afavorirà les seves proclames.
Segons l’assemblea del divendres, els assistents reclamaven una sèrie de mesures urgents: la retirada de la reforma laboral, implantar la dació en pagament de les hipoteques, despenalitzar l’okupació, condonar el deute extern, que pagui més qui més té, jutjar als banquers, causants de la crisi, i confiscar-los-hi els béns, retorn dels rescats bancaris, etcètera.
Certament, hi ha il·lusió i ganes per canviar l’statu quo. Tanmateix, com diu en Hessel “no tenir un líder, pot ser un problema per a aquest moviment 15-M, ja que necessitem figures que defensin que els canvis són necessaris”.
No ho deia en de bades Plató “Hi ha dues classes d’inconformisme: una activa; l’altra, indolent i planyívola”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fins i tot des dels temps com els del ‘motín de Esquilache’ de tant en tant davant un crisi la gent té necessitat d’indignar-se o manifestar-se.
Sobre tot a les grans arees o metropolis que amb el seu creiximent com ciutat Estat amb el seu avanç i impetu com a capitalitat amb l’intent d’anar arrossegant el país i els pobles dels voltants en profit propi i sense aturador, sembla que de tant en tant mor d’èxit i es colapsa fins rebentar com sangonereta i llavors prenen un respir per indignar-se i agafar més aire.
I aquets cercle viciós de crisi successives de contracció-expansió es repeteix al llarg de la història i com sempre ‘la cabra sempre acaba per tornar a tirar al mont’ i així de forma successiva.