El director de l’Institut Ramon Llull, en Vicenç Villatoro, afirma en una entrevista al diari ARA que la salut del català és envejada entre les llengües sense estat, tot i que necessita medicació diària per fer front a un món on cada cop hi conviuran més llengües en un mateix espai.
No puc estar-hi més d’acord. Catalunya, com a poble resilient que som, hem estat capaços d’aixecar-nos un cop rere l’altre, certament. Som gent amb empenta, que no llencem la tovallola a la primera de canvi, lluitadors i treballadors fins a la medul·la.
Pel que fa a la llengua vehicular, els nostre baluard més apreciat i un dels signes identitaris del país, continua mirant endavant malgrat que els vents constitucionals no bufin al nostre favor. No podem abaixar la guàrdia. La immersió lingüística a les escoles ha estat una de les medecines més ràpides i efectives per tal d’evitar la seva desaparició. Tanmateix, com diu en Vicenç Villatoro, el més important és que el català sigui la llengua de la plaça.
El director de l’IRL ha manifestat que el mot bilingüisme, emprat per cercles afins al PPC i a Ciutadans, és un parany. Gairebé tothom sap que si apostem per cooficialitzar dues llengües, sempre n’hi haurà una, la minoritària i la més feble, que tendirà a desaparèixer. La història ens ho ha anat demostrant amb el pas dels anys. I això es repetiria (novament) amb el català.
Que seria del català si no s’haguessin immergit les escoles … Sort n’hem tingut! De tota manera, el baròmetre més fiable per saber en quin punt ens trobem és el del carrer, certament. Escoltar com parla la canalla a les places, a les xarxes socials, al pati de l’escola, a la intimitat de les seves llars. El català s’encomana, com deia l’anunci. I és parlant-ne les vint-i-quatre hores, davant de qualsevol persona i sota qualsevol circumstància, que el perpetuarem. Si no és així, té les hores comptades.
Malauradament, acostumem a passar del català al castellà amb una rapidesa inaudita, encara que sigui inconscientment. I no ens adonem que aquest senzill gest, ens duu a una situació massa greu per a la nostra petita gran llengua. Tan se val que sigui perquè ens pensem que no ens entendran, o bé per comoditat nostra o bé per cortesia. El cas és que cometem un delicte lingüístic que tard o d’hora ens passarà factura.
Per a algú que ve a viure a Catalunya, bé per a estudiar o bé per a treballar (ja no parlo dels que venen de vacances, a qui únicament els interessa saber les quatre paraules per sortir del pas), si mostra interés i enten el fet diferencial, s’hauria d’esforçar en aprendre la nostra llengua. Al capdavall, si vol subsistir a Catalunya i integrar-se, la llengua és fonamental a no ser que hom visqui en guetos. Ara bé, si hom el que vol és passar sense gaires pretensions, per complimentar l’expedient sense nota i tornar cap a casa corrents i de pressa, no cal que ens hi escarrassem.
En aquests moments estic passant les vacances en un càmping de la costa daurada on (i ho dic amb molta recança) la major part dels que fan nit són estrangers. Enmig de les tendes, caravanes, mobilhomes i bungalows trobem una bona gernació d’holandesos, anglesos, francesos, algun espanyol i alguns catalans. Quina alegria quan escoltes la teva llengua! És la mateixa sensació que, quan vas a l’estranger, i et trobes amb turistes catalans. Bé, ben bé no ho és ja que no oblidem que som al tarragonès …
Em sento forastera a la meva terra quan dono un tomb i només escolto idiomes que no n’estic avesada. Menys l’espanyol que, malgrat el que pensin els del Tribunal Constitucional i sectors de la dreta més casposa, l’entenc, el parlo i l’escric a la perfecció. De la mateixa manera que el meu fill que ha crescut enmig la famosa i demonitzada immersió lingüística. Ell, com d’altres adolescents, no tenen cap problema amb el castellà. Serà que de problemes no n’hi ha cap?
Potser sí que el català té una posició envejable entre les llengües sense estat, però això és un trist consol.
Fins i tot estic disposat a concedir que la seva situació és millor que la d’algunes llengües amb estat, com ara l’irlandès, reduït a un Gaeltacht cada cop més esquifit, o el maltès, afeblit per l’omnipresència de l’anglès.
Això no implica que el català tingui bona salut, ni per prestigi social, nii per capacitat integradors, ni per genuïnitat: en tots aquests camps les mancances són moltes.
Naturalment la indpendència en milloraria la situació: temes enfadosos com el de la llengua vehicular a l’escola, el de l’etiquetatge, el de la publicitat, el del doblatge o subtitolat de pel·lícules i, en general, tots els aspectes de la presència pública millorarien, però que ningú no pensi que la situació canviaria dràsticament de la nit al dia.
I això és així per l’actitud dels propis catalans. Una cosa és fer el catàleg de les malvestats del successius governs espanyols des del decret de Nova Planta ençà, i l’altra és deixar de reconèixer que els catalans ens hi hem acomodat i som els primers enemics de la nostra llengua. Altarment no s’explica la pràctica impossibilitat dels nouvinguts – sobretot si tenen la pell una mica fosca – de tenir un intercanvi lingüístic normal per més que s’hagin afanyat a aprendre la nostra llengua.