Afedemón!

Bloc de les terres de Lleida

5 d'abril de 2011
0 comentaris

Dol sense mort

Freud defineix el dol com la reacció emocional davant la pèrdua d’una persona estimada o una abstracció equivalent. Tanmateix, el dol no és conseqüència sempre la desaparició, si més no física, d’una persona estimada. També es produeix un buit emocional davant situacions de pèrdua com la desocupació, separacions o divorcis, o bé com a conseqüència d’una malaltia neurodegenerativa tipus Alzheimer que ens toca de prop.

 

El dol, com a reacció emocional i del comportament davant la pèrdua d’una persona, d’un animal, d’un objecte significatiu per a nosaltres o bé d’un determinat mode de vida, es manifesta mitjançant el sofriment.

El dol consisteix en el procés inevitable, alhora que necessari, per adaptar-nos a la situació de pèrdua. En tot cas, no tothom reacciona de la mateixa manera: hi ha persones a qui el dol atrapa de per vida; i altres s’afanyen a vèncer-lo mitjançant mecanismes psicològics d’adaptació.

En qualsevol cas, sempre parlem del dol quan es dóna una pèrdua material, física, tangible. I no se’ns acut parlar de dol quan és l’ànima la que fuig d’un cos fins aleshores ple de vida; quan la persona que tan bé coneixíem i ens reconeixia, es transforma en una desconeguda i ja no ens coneix. Malgrat no abandonar el món dels vius, ja no és ella. D’un dia per l’altre, ha sofert una irreversible metamorfosi. La malaltia li ha mantingut el cos per bé que s’ha endut la seva essència. I això costa de pair.

Malauradament, les malalties neurodegeneratives són el plat del dia. Parlem amb qui parlem, sempre hi ha qui coneix algú que les pateix. I, com més creix l’esperança de vida, més en sentim a parlar.

I per què no es parla del dol, en aquests cada cop més quotidians drames familiars? És que no comporten una pèrdua, si bé no material, de la persona estimada? Qualsevol persona que estigui passant per una situació semblant, sabrà a què em refereixo. 

El plor, la ràbia, la negació, la impotència, la frustració, la tristesa, la depressió, …, formen part de tot un seguit de reaccions derivades d’aquest dol sense mort on no s’endevina el final del túnel. Tanmateix, quan la mort no esdevé, el dol s’allarga fins a fer-se insuportable. Veure dia rere dia a la persona estimada transformar-se en una ombra del que va ser, suposa una angoixa tremenda per als de la vora.

Si tenim en compte que el dol que tots coneixem passa per diferents fases: incredulitat o bé negació, ràbia pel trencament del vincle terrenal i, finalment, la resolució amb l’acceptació de la pèrdua, …, com és possible resoldre un dol sense mort on la resolució no s’ha produït?

M’agradaria tenir la resposta a aquesta pregunta. Això voldria dir que hauria superat el dol per la “pèrdua” de la meva mare. Però no és així. Veure-la degenerar dia rere dia i observar des de la tribuna com les seves facultats cognitives i motrius van desapareixent, em provoca ràbia, sí. I molta tristor. I la seva “presència” no em permet fer net alhora que intento acceptar la situació amb el millor dels somriures i convèncer-me que ella, en el fons del seu cor, sap qui sóc, encara que només m’ho demostri amb la rialla.

“Qui accepta sofrir, sofrirà la meitat de la vida; qui no accepta sofrir, sofrirà la resta de la seva vida” Confuci

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!