Afedemón!

Quan els nostres fills abandonen la pubertat per submergir-se en l’adolescència, ens esperen tot un sarpat de maldecaps. Ells canvien. Tanmateix, nosaltres continuem essent els mateixos. Amb una lleugera adaptació, això sí.

Malgrat ens tinguem per uns pares moderns, és inevitable tenir les nostres picabaralles amb aquells a qui un dia vam canviar els bolquers, i que ara, de cop i sobte, ens recriminen que som uns vells rondinaires.

Sense anar més lluny, ahir, el meu fill de dotze anys, ens tirava en cara al seu pare i a mi que li estàvem massa a sobre. Sí, massa a sobre! Que érem uns pesats, sí. Perplexa, em vaig quedar. La nostra generació, que va ser una generació on no teníem ni veu ni vot, on les normes no es negociaven sinó que ens venien imposades, on la repressió es vestia de sobreprotecció i la llibertat passava per un sedàs amb els forats molt petits, no era pas una generació que tinguéssim patent de cors per dir als nostres pares tot allò que ens sortís de dins. 

En canvi, aquells que han nascut a les darreries del segle XX, una canalla acomodada, que ho han tingut tot només aixecant el dit, a qui hem atorgat més llibertat i poder del compte, ara ens tiren en cara que som uns pesats i uns carques! 

Ningú ens va dir que seria fàcil. Ser pares no és una ciència exacta. Ni s’aprèn en els llibres. Donar carta blanca no ha estat la millor manera de pujar-los per bé que, afortunadament, encara hi som a temps de rectificar. La llibertat s’ha de conquerir, certament. I hom ha de demostrar que és mereixedor d’ella. Amb fets, no només amb paraules. 

Fins ara, els nostres ajuntaments, tenien també una carta blanca a les mans. Un feix de bitllets per gastar a conveniència. Ara, al xamfrà d’una nova legislatura, les coses han canviat. El que compta no és tenir una bona mà, sinó vèncer la partida amb les cartes que t’han tocat, que tots hem pogut veure que no són gens bones. Malgrat això, continuaran havent-hi precs i exigències com a resposta a les promeses electorals. Tanmateix, no oblidem que la campanya electoral ha estat un miratge i que ara, tornem a tenir al davant les restriccions, les retallades i els plans d’austeritat. Tan debò, els majoritàriament escollits pel poble, puguin gestionar els nostres diners de la millor manera possible, sense que paguem justos per pecadors.

M’és inevitable fer cert paral·lelisme amb l’època de les vaques grasses tant als consistoris com a les nostres llars. Un temps on tot ha anat a l’ample. On les camises es planxaven amb aigua d’orquidies. I la sopa la menjàvem amb cullera de plata. És precisament ara que van maldades, quan hauríem d’aprofitar per canviar les actituds i els comportaments que ens han dut fins aquí. I, amb el nostre exemple, ensenyar als nostres cadells a actuar amb responsabilitat. Han de saber que tota recompensa comporta un esforç previ. Que no tot el que hom desitja, cau del cel. I que de cartes blanques no n’hi ha a cap baralla.

Ja ho deia l’escriptor irlandès George Bernard Shaw “La llibertat suposa responsabilitat. És per això que bona part de la humanitat la tem”