Afedemón!

No cal insistir en les xifres. Cada hora que passa, el nombre de morts al litoral japonès, s’incrementa. A hores d’ara, és dramàticament elevat.  I aquí hi hem de sumar els milers de ferits, aquells que encara figuren com a desapareguts i, per si no en tenien prou, els encara efectes incerts en la població a conseqüència de la fuita radioactiva provocada per una primera explosió a la central nuclear de Fukushima, on ara es tem una segona explosió. Ja és ben cert que plou sobre mullat.

Una tragèdia sense precedents, hom diu. Sembla (i, certament penso que és així) que tots els successos que esdevenen d’ara endavant, no tinguin cap precedent en la història. Lluny de ser una percepció, intueixo que encara ens queda molt per veure. 

La terra se’ns queixa. Per mar, terra, foc i aire. Els quatre elements clàssics. Tsunamis, terratrèmols, volcans, tornados i huracans, termes que han passat a formar part del vocabulari més escoltat en els canals de notícies, darrerament.

No vull ser catastrofista. Tanmateix, endevino un to be continued. Per bé que hi ha zones geogràfiques que estem més protegides que unes altres, penso que totes les boles són al bombo. I, en això dels desastres naturals, tots hi estem exposats. 

Al capdavall, l’home té les de perdre davant les forces de la natura. El coneixement de les seves lleis, no ens atorga una patent de cors davant allò d’imprevisible que tenen els desastres naturals. Hauríem de ser més humils i no subestimar-la. I aprendre dels errors. I de l’experiència. I, sobretot, respectar-la.

Tot plegat són avisos. Informació en petites o grans dosis. La llàstima és que, com sempre passa amb les tragèdies, haguem de lamentar víctimes que, malauradament, ens ensenyin com en som, d’insignificants. Grans de sorra enmig de milers de quilòmetres quadrats de desert. Titelles, al cap i a la fi, en mans d’unes lleis naturals (o divines).