Vida de Mestra

Durant aquesta setmana de vacances he tingut la possibilitat de conèixer una petita part d’Itàlia: Chinque Terra.

Hi he anat amb unes amigues de sempre, érem veïnes i hem crescut juntes, la B, l’E i la seva germana M.M. Amb l’E havíem buscat la manera d’arribar-hi i ens va fer gràcia anar amb vaixell fins a Gènova i allà agafar un tren que ens portés a Levanto. Així que el dijous, després de tota la moguda que representa preparar un viatge ( fer maletes i tota la pesca…), vam trobar-nos al port de Gènova a Barcelona.  ( n’hi ha més)

Plovia i les quatre estàvem un pel nervioses de com passaríem les properes 18 hores, realment no pintaven gaire bé, ja que els dies anteriors havíem estat atentes a la previsió del temps i es pronosticava que hi hauria mala mar. Però aquest cop la sort ens va ajudar, així com la biodramina ( tot s’ha de dir). El ferry anava gairebé buit i això va permetre que ens donessin un camarot. No ens ho vam pensar dos cops, així que ja teníem on guardar les maletes i sobretot on dormir!!!  Al final la travessia va ser molt tranquil·la i ens vam llevar l’endemà amb un sol d’estiu que ens va acompanyar durant tot que quedava de viatge.

Arribarem a Gènova amb retard. La primera impressió va ser xocant. Vaig tenir la sensació que arribava a la Barcelona dels anys 80. Tot caminant cap a l’estació, vam passar per davant d’una perruqueria d’homes. Era de les antigues i això va fer que em parés un moment. Tenien tres butaques de pell, d’aquelles tant grans i mig ortopèdiques. Hi havien dos homes, un el client i l’altre, suposo, el perruquer. Miraven el carrer tot xafardejant les quatre noietes que acabàvem de passar per allà. Però no va ser tot, també vam veure moltes botiguetes de barri, altrament dites colmados,  carregades de queviures. Em va fer recordar una amiga, la C, que amb la seva mare en regentaven una molt a prop del Parc Güell ( ara hi ha una botiga de souvenirs).

Doncs tot mirat la ciutat vam arribar a l’estació. Per comprar el bitllet cues immenses i una cridòria de la gent perquè perdien el tren, mentrestant algun dels venedors parlant per telèfons sense fer cas a ningú. Ens vam quedar les quatre de pedra semblava que haguéssim entrat dins d’ una pel·lícula de Marcello Mastroianni. El tren que vam agafar anava buit, era vellet i brut, tant brut que si volies mirar a fora havies d’obrir les finestres i treure el cap. Aquell tren ens va dur a Levanto, on ens esperava un sopar deliciós i un apartament molt còmode.

( Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!