I deu ser per associació d’idees de tipus publicitari que he recordat perfectament l’inici d’una novel.la que comença descobrint-nos aquelles baluernes de fusta que feien publicitat del nitrato de Xile, clavades entre els ceps del Penedès i altres contrades vinícoles. Imposava aquell home del cavall!! Qui sería, l’amo del nitrato, l ‘encarregat de la finca o el president de Xile? No sé si actualment consumim nitrato de Xile ni cap mena de nitrato. Els clients als quals anava dirigida la publicitat d’aquella època penso que, si en necessiten i en consumeixen, serà en quantitats molt diferents. Que tot això ha canviat també. Que d’aquest assumpte del nitrato de Xile moltes persones no en sabem res de res. Ni del d’ara ni del de l’època de l’home negre, que tenia un perfil que m’impressionava.
L’home negre ja no hi és. Potser en resta algun. Però per a mí pertanyen a la meva joventut. A Aquella època que descriu el novel.lista gelidenc Jordi Llavina en la novel·la que porta aquest títol precisament.
Jo, ara, amb aquest desastre econòmic que diuen que se’ns ve a sobre vigilaré el Money Gram. I ara parlo seriosament. Ploraria si despengessin el cartell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que ens duen conhort, d’un temps, d’un país… i sempre n’hi ha de noves que signifíquen alguna esperança