22 de desembre de 2007
Sense categoria
0 comentaris

IN MEMORIAM

En el brogit, l’alegria i el cascavelleig d’aquestes festes que començaren de fet  ahir divendres i es perllongaran fins el dia de Reis mateix, tothom serva una mica de temps i un  petit espai per a rememorar en el pensament aquells que enguany no podran celebrar el Nadal. Almenys així ho crec. Tothom pensa, aquests dies més que a la resta de l’any, en els difunts més recents. Algú més, d’altres menys. Quan ha mort algú de la família, molt pròxim, el dolor és frapant, molt intens. Els meus, enguany, hi som tots. En la meva família el qui té el primer bitllet per a fer aquest viatge, per llei natural, em penso que sóc jo mateix. I avui per avui vaig tirant. Que duri.

Ara, en aquest moment,  quan aquí a casa no ha començat encara el ball de bastons, m’ha vingut  això al pensament. Els morts. Els qui l’any passat per Nadal hi foren  i enguany no. I el pensament s’ha deturat molta estona i d’una manera especial en dos homes que han mort aquests darrers mesos. Els esmentaré amb nom i cognom perqué aquest article només pretén ser un testimoni de l’afecte i admiració que els hi vaig tenir sempre i també perquè si algun lector els va conèixer  estic segur que m’abonarà en aquests sentiments.

Dos homes. Tots dos més joves que jo.

Josep Maria Puxant
. Capellà, quasibé tota la vida en parròquies de barri. Per a fer-ho molt curt, com demana el respecte, a mossèn Josep Mª tothom li percebia al tractar-lo que era un capellà que s’ho creia tot allò. Va parlar amb el testimoni i això no és pas poca cosa. Va treballar alguns anys amb la joventut, d’una manera especial. Tenia les coses enteses d’una forma senzilla, sense revolts ni trencacaps. Però les tenia ben enteses. D’una manera molt acusada la pobresa i la justícia. Provenia d’una família de Canet de Mar.
Bon Nadal al cel, Xose.

Francesc Esteve Adellach
. Comerciant. Tota la vida es va dedicar a vendre insecticides i herbicides als pagesos. No sé si aquestes coses es poden dir. Em penso que sí. Jo ho diré perquè l’apreciava molt. El Francesc era un home bo. Substancialment bo. Ho portava del néixer. Tal vegada tothom ho portem del nèixer: la bondat (o la maldat) Però al Francesc se li notava. I això impressiona. Portava la bondat a la sang. Estava fet d’aquesta pasta. Impressiona. Puc afirmar-ho per tal que durant molts anys vam freqüentar-nos quasibé a diari i fòrem presents, ell i jo, en algunes activitats i grups als anys 70. Recordo especialment la seva afició a les motocicletes i automòbils. Amb els seus "catxarros" vam fer molts tombs per a tirar endavant unes activitats, que sense hiperbolismes de cap mena, podríem catalogar de ressistència cultural a la dictadura. Tampoc és poca cosa.
Bon Nadal al cel Ciscu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!