Dos homes. Tots dos més joves que jo.
Josep Maria Puxant. Capellà, quasibé tota la vida en parròquies de barri. Per a fer-ho molt curt, com demana el respecte, a mossèn Josep Mª tothom li percebia al tractar-lo que era un capellà que s’ho creia tot allò. Va parlar amb el testimoni i això no és pas poca cosa. Va treballar alguns anys amb la joventut, d’una manera especial. Tenia les coses enteses d’una forma senzilla, sense revolts ni trencacaps. Però les tenia ben enteses. D’una manera molt acusada la pobresa i la justícia. Provenia d’una família de Canet de Mar.
Bon Nadal al cel, Xose.
Francesc Esteve Adellach. Comerciant. Tota la vida es va dedicar a vendre insecticides i herbicides als pagesos. No sé si aquestes coses es poden dir. Em penso que sí. Jo ho diré perquè l’apreciava molt. El Francesc era un home bo. Substancialment bo. Ho portava del néixer. Tal vegada tothom ho portem del nèixer: la bondat (o la maldat) Però al Francesc se li notava. I això impressiona. Portava la bondat a la sang. Estava fet d’aquesta pasta. Impressiona. Puc afirmar-ho per tal que durant molts anys vam freqüentar-nos quasibé a diari i fòrem presents, ell i jo, en algunes activitats i grups als anys 70. Recordo especialment la seva afició a les motocicletes i automòbils. Amb els seus "catxarros" vam fer molts tombs per a tirar endavant unes activitats, que sense hiperbolismes de cap mena, podríem catalogar de ressistència cultural a la dictadura. Tampoc és poca cosa.
Bon Nadal al cel Ciscu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!