Són instruments musicals, com tothom sap. L’arpa, més conegut. La celesta no tant. La celesta fa un so dolç, llunyà, celestial. Només apareix a l’orquestra en obres posteriors al romanticisme. I encara no massa. Tot i que una vegada vaig sentir un concert per a celesta solista i orquestra. Una cosa excepcional. No en recordo l’autor. La celesta és com un piano vertical i crec que es un invent de finals del segle XIX.
L’arpa i la celesta les va incorporar el professor Bragulat a última hora, quan ja tenia molt avançada la composició, en la seva
Serenata a Lorena. En el segon moviment. El tercer no el va arribar a començar mai. Tampoc sabem si tenia intenció de fer-ho. Dos moviments ja és suficient
. Allegro i Adaggio. La
Serenata a Lorena per a flauta baixa i orqestra op. 128 no va ser estrenada fins vint-i-dos anys després de ser escrita i quan ja en feia set que havia mort l’autor.
L’havia dedicat a una psiquiatra que es deia així, Lorena i no sabem segur si era present al concert d’estrena. Ens agradaria que l’hagués sentit a l’estrena. Aleshores era una dona ja madura. Quasi cinquanta anys. Vint-i-cinc quan el professor li va dir aquell cap de setmana a C. que li havia dedicat una Serenata i ella es va emocionar.
La doctora Lorena, després, va sofrir les conseqüències del seu amor apassionat. Un amor que va romandre intacte en el seu cor malgrat la seva decisió, malgrat el matrimoni i la maternitat. A vegades passen aquestes coses.
Durant aquests dies de festa hi he pensat ben sovint i, com sempre, m’he entendrit. Què hi podem fer?