El 2008 s’ha despertat blanc, glaçat. No tenim pluja, no tenim neu, però sí fred molt greu. Les hortes riberenques, a punta de dia, estaven ben blanques. Ara el sol fondrà el gel allà on toqui. A les obagues no. A mi m’agraden els dies clars, d’anticicló, malgrat el fred. El noto molt el fred. A les mans, a la cara, als peus, als genolls. Però hi ha, encara, un fred molt més terrible.
El fred de l’ànima. Ai quan se’ns glaça l’ànima!
Bé, no sé si el mot expressa exactament allò que vull dir. Em refereixo a quan el fred està a l’interior d’un home o d’una dona. Al cor. A l’ànima, repeteixo. Em penso que hi ha individus que ja neixen amb l’interior fred. Impertèrrits ells. Sempre. No ho entenc. A la majoria de mortals el fred interior ens ve de fora. Pel què veiem, pel què sentim, pel què ens diuen, pel què fem, pel què ens fan, per les nostres bondats i maldats.
I a l’inici d’un nou any, amb aquell toc de massoquisme, ens disposem a fer inventari de les coses que ens manquen més que no pas del nostre actiu, la qual cosa seria més pràctica i raonable. Parlo per mi. I no hi puc fer més. El patrimoni material, escàs per altra banda, no m’importa gaire o gens. Faig inventari de les persones que no tinc. Unes perquè van fer el viatge definitiu als estels, d’altres que marxaren a l’adornar-se que se’ls podia donar poc o res d’allò que desitjaven. Què hi farem! Però aquesta naturalesa de pensaments és un absurd. És molt més positiu que ens concentrem en allò que tenim que la tristesa de l’enyorament ens limita el gaudi de tantes coses i persones que són al nostre abast. Una mica com aquell pensament de Tagore: No ploris perquè no tens el sol que les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. És una fórmula de consol, d’acord, però el poeta hindú tenia tota la raó.