El pèndol de petites oscil·lacions

No és tristesa, només l’olor de la tristesa.
No són els arbres, només l’ombra dels arbres, com una xarxa, al terra, allí on ella  mira.   

No és neguit, només un cel opac i gris i una tarda fosca.
No és pluja, no li sembla que ho sigui, només lluïssor a les llambordes, com un camí d’estany acabat de fer, potser són llàgrimes.

Hi ha quatre llunes i ella les mira:
Al cel el quart creixent  com una falç que avui sega les nits acaramullades, talment blat, les mil i una nits inventades per sobreviure.

Les sega amb força i sense descans. No deixa ni un bri de llum ni un rastre de vida, només la nit eixorxa que li cau damunt.

Hi ha la lluna de pedres blanques, aspre i geomètrica, al passeig de la mar.

Hi ha també la lluna a laigua pudent de l’estany, que fa com si fos la mar, però no és la mar, és un simulacre, com tantes coses a la ciutat i a la vida.

Cap d’aquestes llunes és com la seva lluna, rodona i màgica, la lluna que veia pel finestral, la lluna dels records i les promeses, la lluna de les fantasies i dels enamorats.

No vol tornar a casa perquè té por, una por feta de reculades i incomprensions, una por antiga. Li va començar el dia que va renunciar a comprendre.  

Després de rumiar-s’ho moltes nits, va veure clar que mai no sabria que era el què ella havia pogut fer malament, ni per què brotava aquella ira tan fonda del pit del seu home, aquella ràbia tan de ca. Va entendre que no era cosa d’ella, sinó una maledicció, un mal averany.

Tampoc no ha arribat a saber ni pot preveure quina és la llei per la  qual s’esdevenen els cops més feréstecs.

De llavors ençà la incertesa és l’única certesa que l’acompanya.

Els ulls, les costelles, els llavis, la barra  que dibuixa el contorn del rostre, tot, ho té marcat, de liles, de punts, de cicatrius fines, d’ombres, res massa estrident, t’hi has d’acostar. Les altres no es veuen cobertes per la roba.

Només ho sap en Carles, el metge del PAC que li escolta la tos.  En té sovint de tos, per escopir l’angúnia, per llevar-se els nervis. També ho saben a urgències quan  hi va anar dient que havia caigut de l’escala fent els vidres nets. No la varen creure, però ja va estar.

Sap que tornarà a casa com altres tardes, com altres nits, com cada dia, a rebre o potser no. Hi ha dies que no passa.  

S’ha adormit al banc, cames eixarrancades, la bossa de taronges i iogurts a la mà, els pensaments esparsos, el renou. No pensa en els al·lots que ha deixat amb sa mare, només descansa.

En Pauet té sis anys, és eixerit i noble, ella el troba molt noble, la mestra també li diu. Tot ell menut, àgil com una mona, s’enfila pertot. Del que li arriba de casa en fa només un comentari:  – Papa, no.

Sempre rep la mateixa resposta :- Tu, calla.

I ell calla, retura un poc i es pixa al llit.

N’Antònia té dos anys, encara no parla i té un peu un poc esgarrat. Ella va plorar molt a l’embaràs i va menjar molt poc, la nina va fer poc pes, però té uns ulls n’Antònia que fan mirera, molt blaus i tot ho entén la seva Antònia.

Si està de bon humor, en Ramon, no li dirà imbècil, li deixarà els doblers a l’aparador i ella s’espavilarà, si no ho està potser l’apallissi. Qualsevol dia la matarà.

Quasi un mes feia que no havíem de tremolar per la foscor d’un crim evitable, absurd, terrorista. Ja són 27 dones assassinades a l’Estat espanyol aquest any.

He escrit el petit conte, intentant acostar-me a una dona entre tantes que es creua amb mi al passeig quotidià i potser demà serà morta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!