Els efectes de la dura sequera s’han convertit per a Montilla, President de la Generalitat, en un malson, en un monstre de dos caps: el seu propi partit i el seu propi Govern.
El PSOE, per boca de Rodríguez Z. i per atraure CiU ha afirmat solemnement que el Govern espanyol estudiarà la possibilitat de cercar l’aigua del Roine; ha fet una finta per a evitar cops, un joc de cintura que Montilla no va saber fer en l’entrevista amb Mas. Ha estat un cop directe del President del PSOE al fetge del President Montilla. No m’agrada que es maltracti el Govern del meu país; no tenen aquest sentiment els 25 diputats socialistes catalans que al Congrés aplaudiren sorollosament i amb rostre alegre el discurs del seu veritable President.
Per acabar-ho d’adobar, ERC al Parlament ha afirmat amb contundència el seu total rebuig al transvasament d’aigua del Segre. Un cop insolidari contra el seu cap de Govern.
La reacció política de Montilla ha estat penosa:
– el que ha dit sobre el Roine el President del seu partit i del Govern espanyol és una “broma”,
– no és una solució per avui (el que CiU no posa en dubte),
– no és una proposta ni del PSOE ni del Govern català, sinó de CiU (!!) i
– CiU no ho va fer quan governà… (El President Montilla creu que els catalans no tenim memòria; recordem bé que el President Pujol en formalitzà la petició al President espanyol, González, que es negà a admetre la demanda; quan governà el PP la presentà a Aznar que tampoc l’acceptà).
Montilla té més d’un problema, aquests en són alguns:
– Un problema d’autoestima. Amb ell com a candidat a la Presidència de la Generalitat el partit socialista tregué el pitjor resultat de la història democràtica del país.
– Els 23 anys ininterromputs de formació opositora. Tot allò que pervé de CiU ha d’ésser rebutjat.
– La manca d’unitat de criteri en qüestions fonamentals del Govern que presideix. La unitat és inquebrantable en contra de CiU.
– La supeditació d’ell i del socialisme català al socialisme espanyol. El mateix Montilla ha estat perpetror protagonista de l’anihilament del PSC i la seva absoluta conversió en PSOE.
Molts problemes per a un President en soledat, molts per a un polític que és mal encaixador, a qui li manca múscul i joc de cintura i té plom a les cames.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt encertat tot el comentari sobre el President José Montilla.
Encara pitjor va ser escoltar ahir a Catalunya Ràdio el “Capo” Zaragoza.
Sembla que opti al premi del “cínic de l’any”.
Quan llegeixo aquesta mena de comentaris em pregun to si CiU no juga a fer una oposició a l’estil del PP: alegrar-se de les desgràcies col·lectives per provar d’erosionar el govern. Una actitud humana, és cert, però trista. L’actitud de CiU no és constructiva sinó oportunista. Al capdavall, si no plou… en té la culpa un partit? CiU anava dient que tenia “alternatives interessants”, però no té res de res. Òbviament. Tan sols prova de treure’n alguna coseta per al calaix. Igual com l’imaginari compromís que Duran havia arrencat de Zapatero: Duran, acostumat a negociar a la baixa i després parlar de peixos al cove, ha tornat a caure en el pactisme pujolià.
No tenim aigua i això és el que preocupa. I en els grans problemes és on es veuen els grans polítics: no em sembla que Mas, ni Duran ni el Pujol jr. (aquest resulta òbviament obviable) tinguin propostes. Si Montilla o en el seu defecte Zaragoza proposen accions arriscades és perquè tenen una certa talla. Governar vol dir assumir riscos (el d’equivocar-se inclòs). Estic una mica fatigat d’aquesta manera convergent d’entendre la política que no va més enllà de “pactets” minúsculs, de quedar bé, de fer la gara-gara, de rebaixar-se allà per explicar aquí sopars de duro.
Penso, sincerament, que el PSC està donant una lliçó: governar és això. Pensar, opinar, decidir. Amb la possibilitat d’errar i de rectificar.
I tot i que sembli reiteratiu: els 23 anys de convergència cada cop sonen més tristament perduts i estèrils. Cap inversió en les infrastructures bàsiques del país. Potser estimeu molt Catalunya, però la vau deixar en pilotes. Perquè agradi o no, els mals que ara patim tenen un origen llunyà. Alguns deriven del franquisme, i d’altres dels 23 anys de deixadesa profunda i sistemàtica. Xarxes ferroviàries, elèctriques, d’aigua… A què es dedicava Ciu? Per això no tolero, ara, que Pujol passi per un gran polític. Pujol va actuar com un polític minúscul i curt de mires, abocat a servir la classes social que el mantenia. Dedicat a Construir una “Catalunya en miniatura” perquè aquesta era la Catalunya de la seva talla.
Davant de problemes greus com la sequera no s’hi val a afegir llenya al foc per treure’n no sé quin pacte o no sé quin benefici. Sobretot perquè CiU encara és l’hora que demostri que té mesura de governant, i perquè entre Pujol i Montilla -ho sento molt-: Montilla.
No voldria semblar sectari o integrista. Però en el post no hi veig argumentacions sòlides en aquest cas, sinó retòrica oportunista i partidista. I em sap greu, perquè no és la tònica general del bloc.