Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

23 de gener de 2014
1 comentari

“Díscols”

“Díscol” era fins fa ben poc un mot en desús que havia iniciat el camí cap a la conversió en un arcaisme però avui és la paraula de moda, el mot “in” de la política, el nucli de titulars i piulades. Tres diputats socialistes, Geli, Ventura i Elena, han revifat l’adjectiu “díscol” sense voler-ho. La nova categoria s’ha imposat.

Els tres diputats han desobeït les ordres del seu cap, “indòcil”, “no fàcilment corregible” és la definició de “díscol” al diccionari.

“Díscol”, “díscola”, és un adjectiu afectat, amanerat, amb aroma de segles passats, és també un adjectiu amb ressonàncies d’escola antiga, de reformatori, de casa tancada, de comunitat sectària i rígida; “díscols” ens recorda el nen-alumne, la petita heroïna rebel castigada per no seguir les normes, o el jove rebel sense causa.
Lluny són les dues diputades i el diputat socialistes dels escenaris d’en Dickens i més encara del significat etimològic de la paraula.

“Díscol” pervé del mot llatí tardà “dyscolus”, que deixa fàcilment veure el seu origen grec, el seu significat era “de tracte desagradable”, “malhumorat”, encara que tenia una acepció que els dirigents del PSC  trobarien apropiat per a qualificar Geli, Ventura i Elena, “molest”. I com si fossin nens-alumnes que molesten la classe el profe-Navarro els castiga a seure a l’última fila. Penosament arcaic.

  1. Respecte a aquest suposat “càstig” sofert per aquests suposats màrtirs civils (“la societat està mancada d’icons”, que diria un estudiant primerenc de psicològia pluricasualística; crec que volen ser protagonistes d’una pel·licula amb trampa i cartró), li deixo el comentari que he deixat als d’Avancem! [avancem.cat/2014/01/carta-lliurada-al-president-de-la-comissi-de-garanties-del-psc/#comment-952]:

    “Alguns teniu la pell molt fina, o mai heu sofert en pròpia pell assetjament de qualsevol tipus.
    Ho dic per la nova ubicació de tres parlamentaris del grup socialista. Els parlamentaris que abans s’asseien a aquests escons, no eren també “assetjats i amenaçats”? El lloc és el mateix. Què passa, que uns són massa bons per asseure’s a segons quins llocs? Sembla ser que, fins i tot, en el lloc d’asseures al parlament (dins un mateix grup parlamentari) hi hagin classes…
    El tercer parragraf (el que feu referència a les relacions laborals) és per enmarcar-ho, ni més ni menys… En quin món viviu? Les lleis poden ser unes, però la realitat és una de ben diferent. I si no ho creieu, demaneu a qualsevol treballador de qualsevol empresa privada que us informi’n.
    Atentament.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!