Trencavèl

Fem voltes en cotxe pel Llenguadoc i la Gascunya. Són les nostres vacances. Si no fos pels coneixements particulars d’història, no es podria distingir aquesta zona de França de cap altra, per a dissort dels enamorats de la Occitània mig real mig fantàstica que tenim per un ideal del que hauria pogut ser.

Encara no havia tornat a Carcassona des que havia engegat aquest bloc, a principis d’any. És dels pocs llocs on es troben referències al Llenguadoc prefrancès, ni que sigui en forma de turistades diverses. A la resta del país no hi queda res. Tan sols a Tolosa, en aquella llibreria prop de Sant Serní, hi podem trobar llibres que parlen explícitament d’aquest país i llibres diversos editats en occità. Allà hi vam comprar les traduccions del "Petit Príncep" al gascó, al llenguadocià i al provençal.

Com en som de deutors de Prat de la Riba, de Fabra, d’Alcover, de Moll i de Coromines! I que poc conscients que en som quan no ens comparem amb les nacions sense estat que no han tingut la sort de tenir aquestes grans persones o que han tingut la dissort de ser sotmesos per estats força més poderosos que el castellano-espanyol!

El que no ha deixat de sorprendre’ns, en aquesta terra refrancesada, és la marginació quasi bé total de la història del territori abans de la croada albigesa. Ja no és només oblidar l’origen carcassonès de tota la dinastia catalana i els posteriors vincles feudals entre Tolosa i Barcelona. Tot això no apareix mai en les explicacions al turista i només es troba en alguns llibres de divulgació i no en tots…

Però la situació arriba al paroxisme quan visitem les coves del Périgord Negre on s’hi han trobat restes neanderthals i cromagnons i totes les explicacions fan referència a l’ús de les coves a partir del segle XIV! Com si tota la història del territori occità comencés amb la Guerra dels Cent Anys i les Guerres de Religió! Aquestes no les poden ignorar, tot i que les terres d’oc es van posar del bàndol primer dels anglesos i després dels hugonots, sempre per distanciar-se de París; una història paral·lela a la nostra en tants aspectes…

Però per què ignorar les restes anteriors als escrits històrics? Els fa por una possible catalanitat dels homes del neolític? Aquesta visió unilateral de la història que ens ofereix el Gran París i que voreja el ridícul és un dels motius pels quals no vull el meu país supeditat a la visió cultural d’altres països. Ni que no siguin visions ridícules, com molt bé explica en Xavier Escura ("Per castells d’heretges"), quan llegim la història d’Occitània des del punt de vista català, llavors tot lliga i tot s’entén millor.

Tothom té dret a escriure la seva història, en clau del propi país. Jo també vull un estat propi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!