Trencavèl

El 30 de juliol de 2006, la República Democràtica del Congo va fer les seves primeres eleccions multipartidistes des de la seva independència, el 1960. Espero i desitjo que sigui el primer pas cap a la consolidació de la pau en el cor d’Àfrica.

La història recent de la RDC (o Congo, que no confongueu amb l’adjacent República del Congo o RC, de colonització francesa) és la història de guerra i terror més sagnants en tot el món des de la devastació de la Segona Guerra Mundial.

Des que el 1989 els EUA van retirar el suport al dictador Mobutu Sese Seko, perquè la fi de la Guerra Freda feia innecessari aquest incòmode aliat, el Congo (llavors anomenat Zaire) va veure un cop d’estat de Laurent-Desiré Kabila (que va restablir el nom a Congo) que va ser traït pels seus aliats i envaït per una coalició de forces de Ruanda, Uganda, grups tutsis i grups hutus. Kabila, però, va rebre l’ajut dels exèrcits d’Angola, Zimbabwe, Namíbia, el Txad, Líbia i el Sudan. Una vintena de grups armats independents també hi van prendre part. Tots plegats van fer una llarga guerra de cinc anys que va produir 3.800.000 morts i milions de desplaçats. Aquesta gran tragèdia, ignorada per la nostra societat, ha rebut el nom de la Gran Guerra Africana (no confongueu aquesta guerra amb l’altre gran drama d’Àfrica, el Genocidi de Ruanda).

El Congo ja havia viscut una altra gran tragèdia. Durant la colonització belga, duta en persona pel rei Leopold II, es creu que uns deu milions de congolesos (la meitat de la població) van morir esclavitzats en la producció de goma pels pneumàtics europeus, en el que va ser el més gran genocidi de tota la història de la colonització, en números absoluts (no en tant per cent: la població indígena d’Argentina va ser totalment exterminada el 1884, vegeu també discussió). Aquesta situació va canviar a principis del segle XX quan el govern belga es va fer càrrec de l’administració de la colònia. Es van construir infraestructures, es va avançar en medicina i es van respectar els idiomes nadius. Tropes del Congo van vèncer els italians a l’Àfrica durant la Segona Guerra Mundial i l’urani que va permetre acabar amb la guerra més gran de la història va ser extret precisament del Congo. Als anys cinquanta, l’esperança de vida dels congolesos ja era de cinquanta-cinc anys. Avui ha baixat als cinquanta-un.

L’actual drama del Congo va començar el 1960 amb la independència. En cinc anys es van crear set governs i diverses lluites entre homes forts. El 1965, Mobutu va aconseguir el suport de la CIA i es va imposar a la resta. El país es va convertir en un estat policial. El retrat de Mobutu penjava de tots els carrers, estava a tots els bitllets de banc, edificis públics i la gent vestia com ell. El 1984, Mobutu ja tenia quatre mil milions de dòlars en comptes a Suïssa. Curiosament, aquesta xifra equivalia al deute extern del Congo.

Durant els 70, Mobutu va canviar el nom del país (Zaire), el de les ciutats (Kinshasa, Kisangani, Lubumbashi), el dels accidents geogràfics i fins i tot el seu propi nom (Mobutu Sese Seko Nkuku Ngbendu Wa Za Banga, amb un nom tan llarg potser tenia algun complex). Amb la caiguda de la URSS, va arribar el torn de canviar-lo a ell. La Gran Guerra Africana acabava de començar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!