Miquel Roman
Nou Barris (Barcelona)
14 de gener de 2009
2 comentaris
Tossal de la Baltasana
Aquest cap de setmana he fet el cim del Tossal de la Baltasana (1.201m). La muntanya més alta de les comarques del Baix Camp i de la Conca de Barberà. Podeu veure més fotos aquí.
El diumenge vaig agafar el tren a Passeig de Gràcia cap a Reus, allà vaig dinar a un restaurant al costat de l’Estació de autobusos. Just després de dinar pujava al autocar que m’havia de dur a Prades. Al vehicle, a part del conductor, érem dues persones. A Cornudella va baixar l’altra persona i d’aquí fins Prades era l’únic passatger.
El diumenge vaig agafar el tren a Passeig de Gràcia cap a Reus, allà vaig dinar a un restaurant al costat de l’Estació de autobusos. Just després de dinar pujava al autocar que m’havia de dur a Prades. Al vehicle, a part del conductor, érem dues persones. A Cornudella va baixar l’altra persona i d’aquí fins Prades era l’únic passatger.
El paisatge, tot nevat, era magnífic i el dia també, un sol preciós. En arribar a Prades vaig fer un petit volt per els seus carrerons de edificis de pedra vermella, i em vaig adreçar al restaurant La Botiga, a la Pl. Major (tota aixecada per obres), on tenia reservada una habitació. Em van fer esperar bén bé una hora.
L’habitació, amb balcò a la plaça, era magnífica i l’enorme rellotge de l’església em permetia de estar informat sempre de l’hora i si en tenia dubtes, ja estaven les campanes. Un cop instal·lat vaig fer una passejada amb més profunditat pel poble i també vaig anar a trobar la sortida del poble cap al Tossal. No tenia pèrdua. De tota manera, el dia assolejat s’ha cobert de boira, a Prades.
Una dutxa i a sopar, i després a un bar proper a veure el Barça. Quan entro el Barça perd amb l’Osasuna, m’esperaven per fer la remuntada.
Prades es un municipi molt turístic. Però es diumenge a la nit i estem a zero graus. Al bar només hi ha indígenes, fora de jo. Evidentment no em sento un turista, més aviat un caminant. Però no crec que els indígenes em trobin tant diferent. Només soc un foraster que ha vingut a meravellar-se d’allò que per els es cotidià: els seus boscos i paratges que veuen cada dia en aixecar-se.
Dos gols i remuntem … el partit acaba, i en sortit veig a varis veïns que de diferents contrades tornen a casa, després de veure guanyar al Barça, surten al fred carrer i tornen a casa. Jo, que soc un foraster, però que m’adapto ràpid, faig el mateix.
Torno a la meva habitació i m’aixeco a les vuit. Durant la nit la bòira s’ha escampat. El dia es presenta d’allò més bé. Baixo i esmorço al mateix bar on la nit anterior Messi en va fer cridar d’emoció. De dia el local tenia menys gràcia.
Deixo el poble caminant per un carrer asfaltat i gelat, vigilant de no caure. Finalment deixo l’asfalt i començo a pujar entre la neu, el gel i els arbres. Fins arribar a un coll que en creuar em permet continuar a l’altra banda de la carena fins arribar a una pista de sorra. Tot el camí es marcat, ja que es el tram del GR 171 entre Prades i Montblanc.
Deixo la pista i agafo el GR cap el cim, pujant entre els arbres amb fort desnivell, fins que arribo a un coll. Allà perdo les marques, però estic a tocar del cim i començo a pujar de manera directa. El tram es cada cop més dificultós i la neu m’ajuda a passar per diversos llocs per on si no, no ho faria. Finalment arribo al cim. El vent es gairabé inexistent i el sol regna plàcidament al cel. Puc, doncs gaudir plenament del moment i de les vistes. Al nord, una capa de boira, a una cota més baixa, figura com un mar fins als Pirineus. Al sud i a l’oest, més enllà de Prades, també n’hi ha de boira. però serra del Montsant sobresurt amb la seva força. Talment com un vaixell ancorat a la platja. Finalment, a contracor, marxo.
He pujat per l’oest i baixo per l’est, per bona pista. La neu es glaçada i haig de vigilar de no caure. El camí passa per la font de la Mina de l’Obis i arriba a un encreuament de camins. Allà també hi ha un dipòsit d’aigua per els bombers. Agafo a l’esquerra cap a Prades i de seguida torno al camí que havia deixat quan el GR em mana d’ascendir entre els arbres.
En poca estona torno a ser a Prades, i vaig a la meva habitació a prendre una reparadora dutxa (tampoc havia gaire a reparar, però senta tant bé). Tinc temps de sobres per recollir-ho tot i estirar-me una estona abans d’anar a dinar. Després de dinar, que us haig de dir. Autocar a Reus (aquesta vegada som quatre persones i tres més que pugen pel camí). Entre Prades i Reus, entrem en una zona d’espessa boira. Llàstima, el paisatge es notable.
A Reus agafo el tren cap a Barcelona, i en el viatge, no puc deixar de pensar. Per una banda recordo el que acabo de fer i viure; per l’altra, en la planificació d’una nova setmana.
L’habitació, amb balcò a la plaça, era magnífica i l’enorme rellotge de l’església em permetia de estar informat sempre de l’hora i si en tenia dubtes, ja estaven les campanes. Un cop instal·lat vaig fer una passejada amb més profunditat pel poble i també vaig anar a trobar la sortida del poble cap al Tossal. No tenia pèrdua. De tota manera, el dia assolejat s’ha cobert de boira, a Prades.
Una dutxa i a sopar, i després a un bar proper a veure el Barça. Quan entro el Barça perd amb l’Osasuna, m’esperaven per fer la remuntada.
Prades es un municipi molt turístic. Però es diumenge a la nit i estem a zero graus. Al bar només hi ha indígenes, fora de jo. Evidentment no em sento un turista, més aviat un caminant. Però no crec que els indígenes em trobin tant diferent. Només soc un foraster que ha vingut a meravellar-se d’allò que per els es cotidià: els seus boscos i paratges que veuen cada dia en aixecar-se.
Dos gols i remuntem … el partit acaba, i en sortit veig a varis veïns que de diferents contrades tornen a casa, després de veure guanyar al Barça, surten al fred carrer i tornen a casa. Jo, que soc un foraster, però que m’adapto ràpid, faig el mateix.
Torno a la meva habitació i m’aixeco a les vuit. Durant la nit la bòira s’ha escampat. El dia es presenta d’allò més bé. Baixo i esmorço al mateix bar on la nit anterior Messi en va fer cridar d’emoció. De dia el local tenia menys gràcia.
Deixo el poble caminant per un carrer asfaltat i gelat, vigilant de no caure. Finalment deixo l’asfalt i començo a pujar entre la neu, el gel i els arbres. Fins arribar a un coll que en creuar em permet continuar a l’altra banda de la carena fins arribar a una pista de sorra. Tot el camí es marcat, ja que es el tram del GR 171 entre Prades i Montblanc.
Deixo la pista i agafo el GR cap el cim, pujant entre els arbres amb fort desnivell, fins que arribo a un coll. Allà perdo les marques, però estic a tocar del cim i començo a pujar de manera directa. El tram es cada cop més dificultós i la neu m’ajuda a passar per diversos llocs per on si no, no ho faria. Finalment arribo al cim. El vent es gairabé inexistent i el sol regna plàcidament al cel. Puc, doncs gaudir plenament del moment i de les vistes. Al nord, una capa de boira, a una cota més baixa, figura com un mar fins als Pirineus. Al sud i a l’oest, més enllà de Prades, també n’hi ha de boira. però serra del Montsant sobresurt amb la seva força. Talment com un vaixell ancorat a la platja. Finalment, a contracor, marxo.
He pujat per l’oest i baixo per l’est, per bona pista. La neu es glaçada i haig de vigilar de no caure. El camí passa per la font de la Mina de l’Obis i arriba a un encreuament de camins. Allà també hi ha un dipòsit d’aigua per els bombers. Agafo a l’esquerra cap a Prades i de seguida torno al camí que havia deixat quan el GR em mana d’ascendir entre els arbres.
En poca estona torno a ser a Prades, i vaig a la meva habitació a prendre una reparadora dutxa (tampoc havia gaire a reparar, però senta tant bé). Tinc temps de sobres per recollir-ho tot i estirar-me una estona abans d’anar a dinar. Després de dinar, que us haig de dir. Autocar a Reus (aquesta vegada som quatre persones i tres més que pugen pel camí). Entre Prades i Reus, entrem en una zona d’espessa boira. Llàstima, el paisatge es notable.
A Reus agafo el tren cap a Barcelona, i en el viatge, no puc deixar de pensar. Per una banda recordo el que acabo de fer i viure; per l’altra, en la planificació d’una nova setmana.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta imatge del Montsant com a vaixell és molt gràfica. Per cert, si un dia tens ganes de pujar-hi en sé unes quantes rutes.