Miquel Roman

Blas Infante, figura cabdal del nacionalisme andalús escriví el llibre "La verdad sobre el Complot de Tablada y el Estado Libre de Andalucia" l’any 1931. No és un llibre fàcil d’aconseguir. Jo ho vaig fer per mitjà de la Fundació Blas Infante. El van enviar amb pagament a correus. Però val la pena.

Es suposa, ho he sentit a més d’un historiador, que Infante renega de la política. Però això no és cert. Evidentment, donat el seu ideari i el context polític, Infante es centra en el fundamental, crear una xarxa andalusista. Una estructura territorial de Centre Andalús. Centres culturals i polítics que havien de participar en la política local segons les seves possibilitats.

En certa manera, i segons els meu criteri. Al andalucisme polític l’adveniment de la República el 1931 l’hi agafa per sorpresa. O si voleu, no prou preparats. Encara no havia estat possible fer el pas del nacionalisme social, del Centre Andalús; al polític, el partit andalusista (el que seria al Junta Liberalista de Andalucia. I aquest no poder s’ha convertit en un nou voler per a molts historiadors. 

Sovint aquesta mancança es venuda com a virtut per un nacionalisme acrític. Això passa també a Catalunya (hi ha molta gent que, per exemple, parla d’Esquerra de la República com si tots anéssim a una i no hi hagués corrents d’opinió). El mite, si ens descuidem pot superar la realitat, això es positiu, les nacions ocupades sovint no tenen mitjans per a mantenir els seus mites. Però te una vessant negativa. Cap polític actual pot resistir la comparació amb el mite irreal d’un polític del passat.

Jo crec que s’equivoquen. D’ençà del adveniment de la República, i per tant d’un model democràtic de drets i llibertats; Infante frisa per donar estructura de Partit al andalucisme. I d’això va precisament el llibre que ens ocupa, d’un intent clarament polític institucional de donar veu al andalucisme, i de les eines que l’Estat espanyol feu servir per escapçar aquest moviment.

El llibre doncs es una memòria i historia d’una aventura electoral. Té un primer problema en la seva concreció. Escrita immediatament després dels fets fa referència a temes que per sabuts -llavoren’s- no explica prou. Esta escrit per explicar un conflicte dels anys 30 a persones interessades en la política dels mateixos anys 30. Tot i això el seu entramat no costa gens d’entendre a un català del segle XXI una mica interessat en política. L’home no ha canviat tant.

Tot i que es tracta d’un llibre de critica i denuncia cap al tractament rebut per la candidatura de Infante en aquelles eleccions, no s’està de fer un anàlisi de la situació polític i sobretot de destacar les discrepàncies del nacionalisme andalús amb el Govern de la República.

Candidatura de Franco

Ramon Franco i Bahamonte, republicà compromès i germà del que seria dictador, fou candidat juntament amb Infante a la mateixa llista. També ho fou a les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya. Estem parlant d’una persona coneguda i reconeguda i per tant un important suport per l’anducisme polític. Era el líder mediàtic de la candidatura.

Infante conta amb altres importants col·laboradors, estudiosos i vinguts del anarquisme. Gent en definitiva compromesa, però plural.   

Electoralment parlant Infante s’enfrontà a una llei electoral pre-republicana i sobretot a un model caciquil. Les seves expectatives no havien de ser tant dolentes ja que s’inicia una guerra sense quartell cap a la seva candidatura.

Se’ls acusa de separatistes andalusos; de projectar una pressa de Sevilla per part de jornalers per repartir-se terres i dones; de voler fer servir el aeròdrom de Tablada -Ramon Franco era aviador- per bombardejar Sevilla; i de totes les ximpleries que se’ls va acudir.

És l’Infante del llibre un independentista? No, potser per convinció, potser per que sabia que era massa d’hora. Era més aviat federalista. Ho diu clar: "(…) la Federació, després de que Catalunya va recobrar per si i per si, la seva autarquia, no es ja una aspiració, si no UN DRET INELUCTABLE. Millor dit. Després d’aquest fet català, hi ha que optar a Espanya per un dels dos termes del problema. O Federació o desintegració absoluta."

Viva Andalucía Libre

Aquest era el crit amb el que els candidats finien els seus mítings. Un crit que dona veu a que fossin tildats de separatistes. Acusació que només té sentit si es reconeix que Andalusia, formant part del Estat espanyol, no pot ser lliure …

"Si. Nosaltres aspirem, aspiràrem i seguirem aspirant a la elaboració d’un estat lliure d’Andalusia. Y que. No va proclamar la seva República Catalana? Doncs. Com a de ser delicte en el Sud una aspiració que va venir a constituir al Nord, un fet lícit, acatat per el Poder Públic d’Espanya? Que a Catalunya va arribar a atenuar-se el radicalisme nominatiu de la Republica Catalana, amb el nom actualment eufeminic de Generalitat? Doncs nosaltres no tenim per ara, altres denominacions que les de ‘Republica Andaluza o Estado Libre o autónomo de Andalucia’". Diu Infante en el llibre. I parlem dels anys 30 …

El que sorprèn, o no, no és el crit de guerra. No és el pensament. Treballat durant anys al Centres Andalusos. El que crida la atenció, el que devia preocupar a les forces no nacionalistes, era que aquest crit, Visca Andalusia Lliure era ben rebut en els diferents mítings que és feien a pobles i viles durant la campanya. Això si que els devia preocupar i explica la feroç campanya de calumnies contra Infante i els seus.

Andalusia en el mon

"Catalunya es més Europa que Andalusia. Nosaltres no podem, no volem, no arribarem mai a ser europeus". Evidentment, no vol dir el mateix ser Europeu en  els anys 30 (entre les dues guerres mundials) que ara. Per una banda Infante reivindica que l’andalussime no fa seguidisme del catalanisme. Hi ho fa de la manera més clara i ferma. Andalusia no és ben bé Europa. Andalusia es la cruïlla de dues rutes històriques: La del Mediterrani a Atlàntic i la de Àfrica a Europa. És una posició geogràfica de contacte i no d’exclusió. Per tant Andalusia pot representar a Europa al continent Africà i a Àfrica a Europa. Pot ser la veu del mediterrani al Mon i del Mon al Mediterrani. Es la menys europea de les nacions de l’europa occidental (soc conscient que per a un  andalucista eurocèntric aquesta afirmació pot ser poc encertada, però no ho dic -i Infante tampoc ho feia- en cap cas com una cosa negativa)  i a la vegada es el pot d’europa a Àfrica. La nostre societat del segle XXI en això no veu més que problemes. Per un polític amb visió dels anys 30 era una conjuntura geogràfica plena d’oportunitats si Andalusia no depenia de la polític exterior de l’Estat, agònica, i que encara somiava amb un imperi perdut, o millor dit, alliberat. Fins al punt d’arribar a demanar que es delegui en Andalusia el exercici del protectorat al Marroc, amb l’idea de substituir els llaços de l’opressió per els del humanisme.

Conclusió

La candidatura de Ramon Franco i Infante va fracassar en els seus objectius. Podem concloure que en això no foren alienes les injuries i acusacions vertides per el poder i els que aspiraven a terni-ho i que trobaven que una candidatura andalusista els hi feia nosa.  Però no podem obviar un tema cabdal. El fet de que l’arribada d’un sistema parlamentari democràtic agafes per sorpresa al andalusisme polític, sense cap partit creat i estructurat, en forma per una contesa electoral, els feia estar en desavantatge amb altres forces que si que havien fet aquest esforç i havien fet la travessia del desert de la dictadura de Primo de Ribera organitzant els partits que podien fer caure el dictador i tenir veu en un model parlamentari posterior.

L’andalucisme encara no havia fet aquest pas. Per tant el repartiment del poder a Andalusia continua durant la república repartit entre partits republicans mes o menys espanyols i partits no republicans i enemics del nacionalisme andalús.

El llibre "La verdad sobre el Complot de Tablada y el Estado Libre de Andalucia" ens ofereix una versió critica i política d’una campanya electoral el 1931 a Andalusia. Només per això es un testimoniatge transcendental, però ho és encara més com a eina per avaluar els problemes, primer problemes, si hem permeteu, que va trobar el andalucisme per articular un projecte polític electoral.