Miquel Roman

NOTICIA COMENTADA. <<EL PERIODICO 28/8/2007  La mitad de los 10 distritos tienen entidades vecinales enfrentadas.  Los principales motivos suelen ser los proyectos urbanísticos y la división de barrios. Seis agrupaciones acusan a sus rivales de ser complacientes con el consistorio

DAVID PLACER / BARCELONA. La crispación vecinal se expande. La mitad de los distritos de la ciudad cuentan con dos asociaciones de vecinos enfrentadas. Algunas de estas, correspondientes a seis barrios, surgen porque creen que las entidades más antiguas son muy cercanas al ayuntamiento y desatienden las demandas vecinales. En otros casos sucede el fenómeno contrario: las asociaciones de toda la vida acusan al ayuntamiento de promover organizaciones afines para dividir a los vecinos.

Los proyectos urbanísticos suelen ser la principal fuente de discordia: han motivado la confrontación entre asociaciones en la Barceloneta (Ciutat Vella), Bon Pastor (Sant Andreu), Torre Baró (Nou Barris) y El Carmel (Horta-Guinardó). La nueva división de barrios también originó confrontación en Clot-Camp del Arpa y en el Poblenou (Sant Martí), que fue dividido en cinco barrios donde ahora operan tres asociaciones.

El plan de reforma de la Barceloneta, que contempla la instalación de ascensores en los edificios, ha generado un fuerte choque entre la asociación de vecinos tradicional, una de las entidades más antiguas del barrio, y la asociación de vecinos de L’Òstia, que se opone al plan de reforma. Otro gran plan urbanístico en proceso de ejecución, el derribo de las casas baratas del Bon Pastor, mantiene en pie de guerra a la Asociación Avis del Barri por un tema de expropiaciones. Un conflicto similar se presenta en otro barrio modesto: Torre Baró.

EL ORIGEN, LA PARTICIÓN. La división de barrios que se concretó a finales del año pasado incentivó la creación de nuevas asociaciones. Las antiguas acusan al ayuntamiento de promover la división vecinal y fomentar la creación de entidades favorables a sus políticas.

Mientras las luchas vecinales ocurren en estos seis barrios de la ciudad, la crisis de representación ciudadana se acentúa en el global de la capital catalana. Casi todas las asociaciones lo reconocen: cada vez es más difícil implicar a los vecinos en la vida social del barrio.>>

A Nou Barris es queden curts, també hi ha dues Associacions de Veïns al Barri de Vallbona i a Torre Llobeta va neixer una Plataforma Alternativa al voltant de la rehivindicació del nou eix d’equipaments a Cotxeres de Borbó.

La feina de les Associacions de Veïns i Veïnes es complicada, meritoria i sovint poc reconeguda. Evidentment no es facil. Tenen molts reptes i també molts problemes. Un d’ells es el de la representativitat.

Les AVV son l’interlocutor natural de les administracions per tractar temes que afecten als habitants d’un territori. Pero quants socis tenen les AVV. Tot i que les quotes son molt baixes, sovint simboliques, no acostumen a tenir molt socis. Això serveix sovint per probar de deslegitimar-les. Ja sigui per la mateixa administració, o per altres veïns que amb raó o no en discrepen en el seu funcionament. La solucions aplicades per les AVV son varies, com les Assablees de Barri per tractar i decidir coses en que la veu i la vot no és limita als socis. O com la de crear xarxa entre totes les entitats i gent que es mou del barri a partir dels Plans Comunitaris.

La llarga i desitjada relació de interlocució entre les AVV i les Administracions, al cap i a la fi es un mecanisme de participació ciutdadana, crea un altre efecte. Per a parts dels ciutadans les AVV es institucionalitzen. El rol de l’AVV amb l’administració es conflicte/negociació. Un rol molt semblant al que es pot donar entre diferents administracions. A això contribueix un altre fet, la dependencia economica de les AVV respecte a les administracions en tenir pocs recursos propis (quotes, aportacions de firaires a les festes majors, …).

Una altra problema es la profesionalització. Sovint, per la creació de ambits de treball professionalitzats a o al voltant de les AVV, com per exemple en els Plans Comunitaris, es creen diversos poders. El de direcció polític, dels responsables electes, pero que en no tenir dedicació exclusiva a l’AVV (per haber de guanyar-se la vida), té una disponibilitat limitada. I el poder adiminstratiu, dels treballadors socials o de altre tipus, alliberats per a gestionar les activitats de l’AVV, del Pla Comunitari, o d’altres. Duen el dia a dia dels projectes, estableixen el contactes directes i prenen decisions, simplement per que hi son quan els responsables polítics no poden. La profesionalització de ambits de gestió i de projectes es necessaria i sovint imprescindible, pero també pot generar conflictes.

Un altra motiu de conflicte es la manca de rotació en la direcció d’algunes Associacions. La sensació, justificada o no, que pot tenir un nou soci a una AVV, d’entrar a la casa privada d’algú, de fer nossa, especialment si te ganes de fer coses. L’incapacitat de fer una renovació democràtica en una entitat també pot provocar que en surti una altra d’alternativa.

També podria haver motius més polítics, difents maneres d’entendre el barri, diferents prioritats. Pero sovint el tema es més petit, una reivindicació localitzada que els veïns de la zona creuen que la AVV no defensa prou o no defensa, sigui o no així.

Crec que no és cap drama. Es important que els veïns s’organitzin, preferiblement en una, pero si es en dos AVV no passa res. Al cap i a la fi, el temps i la selecció natural col·locarà a tothom al seu lloc i pot passar que en un mateix barri n’hi hagi espai per a més d’una. El que es més important es que les associacions, les de tota la vida i les noves, tinguin clar que el seu objectiu ha de ser defensar els intersos legitims dels habitants i no pas barallar-se entre elles. Això no sempre es així, pero afortunadament els exemples negatius son molt minoritaris.