Miquel Roman

L’Estatut ja ha estat aprovat per el Congres. Ha estat una oportunitat perduda i el guió s’ha desenvolupat tal i com tots sabíem i prevèiem.

De tota menera, de moment, no hi ha cap motiu per el lament, m’explico …

El Estatut de març no te res a veure amb l’aprovat al Parlament de Catalunya. Tot allò que motiva a les forces polítiques catalanes de tradició democràtica a proposar un reforma estatutària, ha caigut pel camí. Això es lamentable, però el que seria veritablement greu es que totes les forces catalanes al Congres n’haguessin votat a favor.

És a dir, seria molt greu transmetre que a Catalunya i els seus representants ja els hi està bé, de perdre els llençols importats a la bugada. Si mes no un Partit s’ha plantat.

Fins ara hi ha hagut dos gestos clars que deixen clar que Catalunya no en té prou. Un de parlamentari, el No d’Esquerra, un altre de cívic, la manifestació de febrer sota el lema "som una nació". Però no hi ha prou, si volem en un futur fer un pas més i superar el Estatut de març, no pot ser que el text que es durà a referèndum tregui un 80 o 90% dels vots. Si surt aprovat ha de ser per la mínima. Ha de quedar clar que, si s’aprova, Catalunya no en té prou, i que mirarà de superar el text actual de seguida que pugui.

Hi ha qui pensa que aquest Estatut es magnífic i que per tant serà per molt de temps -recordem les paraules de Duran i Lleida d’ahir. Hi ha que el troba insuficient però que com l’hi han donat suport parlamentari, volen que la ciutadania també l’hi doni per no quedar -ells, no el país- en fals. Tots aquest que demanin el vot pel Si al referèndum.

Però aquells que creiem que mentres més aviat millor hem de superar l’Estatut de març, hem de fer campanya pel No. Permeteu me un símil, algú hi ha de fer de "polí" dolent per defensar els interessos de Catalunya, perquè de voluntaris per a fer de "polí" bo ja n’hi ha molts. Per posar un exemple, CiU a recolzat al PSOE, de Felipe; al PP d’Aznar i ara un altre cop al PSOE; pot haver un polí més bo? un soci més còmode? Difícilment …

Si ara aquest Estatut s’aprova amb un suport electoral molt ampli, serà molt difícil de superar, voldrà dir que amb això ja estem contents i satisfets i hipotecarem el nostre futur com com a nació europea. Crec que estem en condicions d’evitar-ho. Per això deia al començament que no hi ha motiu pel lament. Mai l’independentisme d’esquerres havia estat tant fort, tant organitzat i havia marcat tant el debat polític com ara. Per això rep tants atacs.  El debat estatutari, tot i l’insatisfactori final, ha remogut la consciència nacional, ha produït reflexions i preses de posicions com mai a l’historia. Conceptes com concert econòmic, dèficit fiscal, competències en aeroports, han traspassat els hemicicles i han arribat a la ciutadania.

Si sabem estar al nostre lloc, això no l’aturarà ningú. No es moment de mirar que no hem aconseguit, es el moment de dur a terme una politica que no ens faci impossible aconseguir-ho en el futur.