Blog d'en Xavier Mir

Tot i que la vaga
encara no ha començat (ho farà l’1 de juny), la
publicació de l’apunt ja ha suscitat una bona pila de
comentaris, alguns dels quals fan referència a les quatre
condicions que s’han de donar perquè pugui continuar la meva
activitat blocaire, d’altra banda, és clar, perfectament
prescindible per a l’evolució política del país;
només faltaria. Però no sóc l’únic
prescindible. Recordo que no s’han de donar les quatre condicions
alhora i que no s’ha de prendre cadascun dels enunciats al peu de la
lletra sinó entendre’n la intenció i l’esperit. No poso
cap condició que no sigui perfectament assumible des d’un
plantejament estrictament democràtic.

Si hi ha una majoria social favorable a
la superació del marc autonòmic, una majoria que vol
que Catalunya sigui estat, el que cal fer és donar la paraula
al poble. Això no és independentisme sinó
democràcia. I de demòcrates en som tots. Les dades del
BOP de maig parlen d’un 51% favorable a un estat català més
un 5% que no ho sap o no contesta. Sigui pels motius que sigui, que
n’hi ha de ben diversos, aquestes persones no se senten prou
representades a les institucions europees i al món en general
a través de l’Estat espanyol. El percentatge és encara
més gran quan preguntem si Catalunya té un nivell
suficient d’autonomia (recordem-ho: un 61,4%) quan encara no fa dos
anys de l’aprovació de l’Estatut. Amb la vaga, només
demano que aquesta realitat, que fins ara s’ha estat expressant i
debatent en blocs i en articles d’opinió, tingui un reflex en
una consulta democràtica.

Algú ha escrit en un llibre que
ha aparegut fa poc una idea que representa que només es pot
aplicar a ERC; i no és així. Si és possible i
versemblant que més de la meitat de la població vulgui
fer ús d’una sobirania que ara resideix en l’Estat espanyol,
estem moralment i políticament obligats a donar una sortida a
aquest conflicte institucional. I parlo de conflicte perquè
l’Estat es resisteix a qüestionar, com és lògic
que en ell resideixi aquesta sobirania. Però l’obligació
dels partits catalans és vetllar pels interessos i la voluntat
política de la ciutadania catalana, i posar els instruments
democràtics que permetin l’expressió d’aquesta
voluntat. En aquest sentit, presentar-se a unes eleccions amb el
compromís de declarar unilateralment que la sobirania passa a
residir en el poble català no és una cosa que tan sols
pugui assumir ERC, sinó que també ho poden fer CiU i
ICV com a partits que reconeixen el dret d’autodeterminació.
Però és hora de fer el pas: reconèixer un dret
és una cosa; no renunciar a exercir-lo n’és una altra;
i incloure’n l’exercici en el programa electoral n’és una
altra.

El dia 1 de juny iniciaré la
vaga de bloc. Quan llegeixi que s’ha constituït una taula de
partits (en plural, que vol dir dos com a mínim dels tres
declarats autodeterministes) i entitats per a la recuperació
de la sobirania, tornaré a l’activitat. Quan llegeixi que del
congrés de CDC n’ha sortit el compromís d’incloure la
declaració unilateral d’independència en el proper
programa electoral, tornaré a l’activitat. Aleshores només
caldrà esperar el resultat de les eleccions i si ERC i CDC o
CiU (segons com hagi anat el congrés) sumen 69 escons sabem
que hi haurà declaració unilateral. Però també
tornaré a l’activitat si és ICV qui fa aquest gest o si
és l’actual president de la Generalitat qui es compromet
solemnement, no pas a proclamar la independència sinó,
senzillament, a donar la paraula al poble perquè decideixi de
manera lliure i democràtica quin futur vol per al seu país,
per a la seva gent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!