La jugadeta de l’estatut va anar com va anar, que tots plegats van fer la pinça a Esquerra amb ben pocs escrúpols. I, malgrat tot, el 2003 el PSC, que havia defenestrat Maragall per posar-hi l’avui superheroi de la grisor José Montilla, hi va perdre més que no pas Esquerra. Els de Carod havien passat de 23 a 21 diputats, però el PSC havia passat de 42 a 37. Des del meu punt de vista, que potser no és compartit per gaire gent, aquells resultats no havien de significar per força un fracàs de l’experiència. Alguns lamentaven la poca dignitat dels republicans per tornar a governar amb els qui els havien expulsat del govern, sense plantejar-se que la cosa també funcionava al revés i es podia parlar de la poca dignitat dels socialistes per fer president Montilla amb els vots dels independentistes que havien fet fora del govern.
Com deia, però, aquell resultat no era cap fracàs. Amb la seva campanya agressiva del tot o res, CiU només havia aconseguit un parell d’escons més. La possibilitat de reeditar l’acord de govern amb PSC i ICV permetia dues coses molt i molt necessàries per al moviment independentista. D’una banda, continuar aprimant el suport electoral dels socialistes a còpia de fer-ne aflorar les contradiccions perquè Esquerra pogués acabar esdevenint el partit hegemònic del centreesquerra al Principat. De l’altra, sotmetre CiU a una legislatura més a l’oposició per forçar-ne la sobiranització.
Des d’aleshores ha passat de tot i tindrem temps d’anar-ho analitzant. Avui, però, aquells dos objectius del tan odiat, bescantat i defugit segon tripartit s’han aconseguit. D’una banda, el PSOE-C (ara ja sí) és a punt d’obtenir els pitjors resultats de la història. S’han quedat sense arguments i han entrat en flagrant contradicció, de manera que són incapaços d’articular un projecte coherent i amb possibilitats d’esdevenir mai hegemònic. La principal amenaça per a l’avenç de l’independentisme ha quedat desarticulada. De l’altra, el novembre de 2007 Artur Mas va assumir el discurs del dret de decidir, cosa que CiU no havia fet mai. I ho va fer perquè era a l’oposició i en volia sortir.
Esquerra pot haver fallat per altres coses. Si avui no és a punt d’esdevenir el partit hegemònic de les esquerres és per altres motius, però cal reconèixer que aquests dos grans objectius bàsics per a l’independentisme s’han assolit. Després de les eleccions, i amb la nova composició que finalment tinguem, caldrà pensar l’estratègia final de cara als propers anys, perquè suposo que Artur Mas ja sap que farem tot allò que tinguem a l’abast per alterar el full de ruta que té previst i per escurçar el camí de la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felictats, totalment d’acord amb l’exposició i el relat. Jo epr si de cas i veien les ofertes que hi ha seguiré votant als d’ERC.
Xavier, jo em llegeixo tots els teus posts i els trobo interessants. Però per res del món penso tornar a votar ERC. Per a mi votar ERC és votar Montilla, perquè si torna a sumar el tripartit tornarà a fer-lo. Jo me vinculat a la feina de les consultes independentistes, que va sortir de la societat perquè el govern hi estava en contra. Fins i tot va fer ERC una llei de consultes pactada amb el PSC, ridícula, que només serveix per fer consultes com la de la Diagonal.
Sort hem tingut que l’Aznar, el Zapatero i el Tribunal Constitucional han estat una autèntica fàbrica d’independentistes. Si no no sé pas on seriem ara.
Per tant, votaré Solidaritat, que almenys sé segur que no és votar Montilla.