Blog d'en Xavier Mir

Al 2003, a l’inici d’aquest període, quan el final de l’etapa pujolista era tan imminent com necessari, quan es veia a venir un augment molt important de la presència de diputats d’Esquerra al Parlament gràcies a una bona estratègia del partit i a la reconeguda capacitat oratòria i consistència política d’un Josep-Lluís Carod-Rovira que havia posat contra les cordes el president Pujol, la mera idea de la higiene democràtica feia més que acceptable un canvi de govern com el que es va produir. Si la memòria no ens traeix, recordarem el primer govern d’Esquerra, ICV i PSC (aleshores encara PSC malgrat tics i tocs com el de treure el sabater a ventilar a la plaça de Sant Jaume) va tenir molta més acceptació que no pas el segon.

A banda de la higiene democràtica, la decisió es basava en tres punts.
En primer lloc, l’absència de cap altra formació política amb
representació al Parlament que aleshores volgués anar més enllà de
l’autonomia per entrar en l’aplicació del dret de decidir. En segon
lloc, i relacionat amb això, la priorització de l’eix ideològic mentre
no es pogués fer el salt a l’estat propi. En tercer lloc, la
possibilitat d’arrossegar socialistes i ICV a fer un salt en
l’autogovern a través d’un nou estatut, cosa que no havia de tenir com a
única conseqüència l’obtenció o no d’aquell nou acord amb l’Estat
espanyol, sinó l’afermament de la defensa de l’autogovern. (Ara pocs ho
recorden, però els socialistes s’havien passat molts anys del pujolisme
dient que no era qüestió de demanar més autogovern sinó de gestionar bé
el que teníem.)

La jugadeta de l’estatut va anar com va anar, que tots plegats van fer la pinça a Esquerra amb ben pocs escrúpols. I, malgrat tot, el 2003 el PSC, que havia defenestrat Maragall per posar-hi l’avui superheroi de la grisor José Montilla, hi va perdre més que no pas Esquerra. Els de Carod havien passat de 23 a 21 diputats, però el PSC havia passat de 42 a 37. Des del meu punt de vista, que potser no és compartit per gaire gent, aquells resultats no havien de significar per força un fracàs de l’experiència. Alguns lamentaven la poca dignitat dels republicans per tornar a governar amb els qui els havien expulsat del govern, sense plantejar-se que la cosa també funcionava al revés i es podia parlar de la poca dignitat dels socialistes per fer president Montilla amb els vots dels independentistes que havien fet fora del govern.

Com deia, però, aquell resultat no era cap fracàs. Amb la seva campanya agressiva del tot o res, CiU només havia aconseguit un parell d’escons més. La possibilitat de reeditar l’acord de govern amb PSC i ICV permetia dues coses molt i molt necessàries per al moviment independentista. D’una banda, continuar aprimant el suport electoral dels socialistes a còpia de fer-ne aflorar les contradiccions perquè Esquerra pogués acabar esdevenint el partit hegemònic del centreesquerra al Principat. De l’altra, sotmetre CiU a una legislatura més a l’oposició per forçar-ne la sobiranització.

Des d’aleshores ha passat de tot i tindrem temps d’anar-ho analitzant. Avui, però, aquells dos objectius del tan odiat, bescantat i defugit segon tripartit s’han aconseguit. D’una banda, el PSOE-C (ara ja sí) és a punt d’obtenir els pitjors resultats de la història. S’han quedat sense arguments i han entrat en flagrant contradicció, de manera que són incapaços d’articular un projecte coherent i amb possibilitats d’esdevenir mai hegemònic. La principal amenaça per a l’avenç de l’independentisme ha quedat desarticulada. De l’altra, el novembre de 2007 Artur Mas va assumir el discurs del dret de decidir, cosa que CiU no havia fet mai. I ho va fer perquè era a l’oposició i en volia sortir.

Esquerra pot haver fallat per altres coses. Si avui no és a punt d’esdevenir el partit hegemònic de les esquerres és per altres motius, però cal reconèixer que aquests dos grans objectius bàsics per a l’independentisme s’han assolit. Després de les eleccions, i amb la nova composició que finalment tinguem, caldrà pensar l’estratègia final de cara als propers anys, perquè suposo que Artur Mas ja sap que farem tot allò que tinguem a l’abast per alterar el full de ruta que té previst i per escurçar el camí de la independència.