Bobby Fisher, el més gran jugador d’escacs que mai no ha existit, ha mort aquest mes de gener a Islàndia, sol, malalt, anònim.
Fou un nen d’intel·ligència extraordinària, sensible, que se sentí atret de manera incontenible per aquell joc d’estratègia, de dos bàndols en guerra, en què la victòria és la mort del rei assetjat, molt poques vegades ràpida, gairebé sempre agònicament lenta, feta de pèrdues i derrotes. L’atreia aquell tauler quadrat de caselles blanques i negres, 64 caselles, el nombre premonitori dels anys que havia de viure.
Als 15 anys, ara en fa 50, ja Gran Mestre, decidí convertir-se en escaquista professional. No només guanyava les partides, derrotava els rivals. Al 1970 guanyà el rus Petrossian. Al juliol de 1972, a Islàndia, vencé Spassky, fou "la partida del segle", dramàtica, extraordinària. Nou campió del món, geni indiscutible, convertit ja en llegenda. Tenia 29 anys.
S’anà transformant, rebel, extravagant. La seva imatge es desconjuntà, es tancà en el seu món interior habitat per fòbies, fantasmes, retalls de la vida anterior o potser buit de records i ple de silenci o sorolls inintel·ligibles. Ja no jugava -com sobreviure sense fer-ho quan el tauler d’escacs és un fons fix, obsessiu ?. Inventà el rellotge digital que duu el seu nom, emprat a les competicions oficials, renovà l’estratègia del joc amb "l’escac aleatori Fisher". Seguia el procés d’autodestrucció, abominà amb violència desaforada els seus orígens jueus, odià el seu país que el maltractà i perseguí, fou empresonat al Japó.
30 anys després de la gran partida retornà a Islàndia com exilat polític . La illa freda, de clima inhòspit, en blanc i negre fou el seu darrer tauler d’escacs. Hi visqué en absoluta solitud, com el rei del joc, perdut, sol, envoltat per imaginats enemics, sense sortida, sense moviment possible, en escac. La vida, el seu geni li feu escac i mat. L’última partida de la seva vida la jugà fòbic, violent, irreconeixible.
Durant anys fou un home oblidat i un nom recordat. Ara forma part de la mitologia del noble, antic i cruel joc dels escacs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En la gent normal i corrent també hi ha de tot, el que passa és que passen més des apercibuts que com per eixemple els grans els grans jugadors d’escacs.
t’he escrit a la teva adreça i he esborrat el comentari perquè és de caràcter personal, és una norma establerta. Fins aviat!
M’ha encantant molt.