MARCÚS

Autor: Josep Gifreu, Catedràtic de comunicació a la UPF.

Mitjà: AVUI, 18/07/2006.

Títol: Tot
esperant la CCMA.

?oeEls nostres polítics se’n van de vacances
sense aprovar una assignatura troncal, la reforma llargament promesa i
successivament ajornada de la Corporació Catalana de la Ràdio i Televisió
(CCRTV).

La sensació de frustració davant d’aquesta
important llei que ara decau per dissolució del Parlament, es fa més amarga si
recordem que la reforma ja s’arrossegava de l’anterior legislatura. Els tres
grups de l’anterior tripartit no han pogut fer passar la llei. Després de
l’aprovació de l’Estatut i de l’expulsió d’ERC del govern, CiU i PPC ho han
tingut més clar que mai: la reforma de la CCRTV no passaria. Quina és la clau
de tanta suspicàcia i de tanta oposició?

Causa estupor
comprovar la data d’origen de
la iniciativa. Recordem-ho. El 1998 el Parlament crea una primera ponència per
abordar la reforma de la Corpo. A quinze anys de la creació, la CCRTV requeria
una profunda remodelació. Com altres col·legues, vaig ser invitat en qualitat
de degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la UPF a comparèixer davant
la comissió. A títol de curiositat, recordaré els diputats presents en aquella
compareixença del 10 de novembre de 1998: Castellnou (president), Bargalló
(vicepresident), Carbonell (secretari), Bartolomé, Codina, Guitart i Guillot.
El 1997 s’acabava de posar en funcionament el primer CAC.

Els treballs
d’aquella comissió es veieren
truncats per la dissolució de la Cambra. Però la sensibilització per la
importància de l’audiovisual, i sobretot de TV3, es féu patent amb el primer
debat monogràfic del Parlament el desembre de 1999, convocat contra la voluntat
de CiU. Ara bé, aquell debat i les mocions aprovades, la gran majoria per
consens, mostren per què Catalunya ha estat pionera en el sector audiovisual.

En relació a la
CCRTV, la resolució 3/VI
establia que la modificació del marc legal s’havia de fer en un termini
estricte: sis mesos! L’incompliment tan flagrant i reiterat dels terminis en un
tema com aquest fa sospitar d’una manca de voluntat política en els partits
majoritaris. En el fons, CiU i PSC no devien estar tan lluny en els punts clau
de la reforma. La resolució del Parlament deixava dit que la CCRTV s’havia
d’organitzar "a partir dels criteris d’independència, de professionalitat
i de viabilitat econòmica". La independència tenia una traducció molt
clara: el director general no podia ser nomenat pel govern i els consellers no
havien de ser nomenats pels grups parlamentaris. En una paraula, la CCRTV
s’havia de despolititzar. Servei públic fort i independent, sí, servei públic
al servei del govern o dels partits, no.

Cap reforma no
prosperà en la darrera
legislatura governada per CiU. El nou govern tripartit sorgit dels acords del
Tinell va proposar-se avançar en tres fronts legislatius: plenes competències
al CAC, llei general de l’audiovisual (LAC) i reforma de la CCRTV. Com a
assessor extern de la secretaria de Comunicació, vaig participar en múltiples
reunions de treball i puc dir que els textos de la LAC i de la reforma de la
CCRTV es debateren en paral·lel i de forma coordinada. La LAC s’aprovà gairebé
per consens en el ple del 20 de desembre de 2005 (el PPC se’n despenjà al
darrer moment).

Contra totes les
previsions, la proposició de
llei de la nova Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (CCMA en
substitució de CCRTV per recomanació de l’equip de Joan Majó) no seguí el
mateix camí. Per què? Quin era el problema de fons? A la meva manera de veure,
el gran problema era el de sempre: com garantir un model que asseguri la
veritable independència i professionalització dels òrgans de decisió de la CCMA
respecte del govern i dels partits. Això es concretava a proposar un consell de
govern integrat per set membres, tots de rellevants mèrits professionals,
elegits pel Parlament mitjançant tres cinquenes parts, prèvia proposta i
verificació de la seva idoneïtat pel CAC. El president del consell, màxim
representant de l’ens, seria elegit pel Parlament per majoria de dos terços. I
el director general seria designat pel consell prèvia convocatòria pública.

L’oposició de CiU
a aquest model sembla que féu
fracassar tots els intents d’aprovar la reforma abans de la crisi del tripartit
i la convocatòria d’eleccions anticipades. Una llàstima. Perquè aquells sis
mesos que exigia el mateix Parlament el 1999 s’exhauriren, no pas al final
d’aquest curs 2006, sinó al final del curs del 2000! La CCRTV, l’audiovisual
català, els contribuents i ciutadans de Catalunya, els professionals implicats
i tots els actors de la pròxima campanya electoral estan en el dret d’exigir
polítics menys morosos i més eficients.?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!