Encara m’és vigent el què vaig comentar sobre el
Congrés SI, Senat NO, però queden hores per arribar a la conclusió definitiva.
Aquest horitzó em terroritza. En un món on les paraules han perdut el significat originari (democràcia, llibertat, justícia…), els missatges electorals han fet el mateix, i qui diu “que viene el lobo” per mi és el propi “lobo”. El món està boig! Però, no tinc cap dubte que ens en sortirem…;-)
Recomanació sobre el tema: Les Engrunes de l’Oliver d’AVUI.
Tu dius en l’apunt Congrès SI, Senat NO:
Estic d’acord amb els que volen donar un toc d’atenció a CIU i ERC des d’un punt de vista sobiranista, i per això pensen que el millor que es pot fer és l’abstenció, el vot en blanc o el nul.
L’abstenció és legítima. Pero el vot nul o blanc és una carallotada que només afavoreix els partits grans. O sigui que, tu mateix…
La “nena de Rajoy” diu el seu anomenador que no mirarà mai cap a el passat. No sé com s’ho farà, però, com el conte és dolent tampoc no em desperta interès. Ho veig com una mena de progressia estranya en el gir que la dreta ha anat fent cap a postures de tradició extrema esquerra, i com un intent de confondre temps, percepcions, i fer caure alguna baba “tonta”. Com a proposta res. (Pot ser que ho digui per a fer de suavitzador emocional de les seves propostes castradores???)
El PSC-PSOE si fa no fa em desperta el mateix interès. Cap ni un més que el poder-los perdre de vista com a representats i decisoris de les nostres polítiques i projecte de país. El conte del llop també sembla que els hi funciona. Anem de contes, no sé quin futur hi veuen, però sí que sé ben clar que no el vull. Chacón diu que “un futuro immenso”, bé, es deu pensar que les immensitats són bones de mena; com si una merda (usant l’exemple clàssic, per escurçar) no pogués ser immensa, vaja.
Aquí a Girona ho tenim prou clar, dels 6 representants que enviem a Madrid només hi ha un en joc, se’l juguen entre PP i ERC (per molt que Chacón menteixi i digui que no és així). I també tinc clar que vull que el meu vot serveixi per a fet aturador a una o altre possible majoria lleugera….
Estic amb tu en que ens en sortirem (fins i tot diria que ja estem sortits). Es veuen llautons, i el missatge de la Espanya eterna va perdent abast i penetració, alhora que ha de ser més i més explícit. Han de fer cada cop coses més vergonyants per a captar atenció i vot, i aquest model de democràcies de les que mamen estan prou qüestionats. De manera que penso que el guanyador o guanyadora d’aquests comicis és, sense atendre als resultats, la possibilitat que hi hagi prou electors que no es creguin els contes d’optimismes falsejats i pors, ni el de “la nena” o el “nene”. Pot ser (no sé si dir que segur) sigui menester també que a la gent ens arribi tranquil·lament algun posicionament general sobre la política i declaracions clares de responsables polítics honestos, i que les institucions democràtiques deixin de seguir el joc mecànic en que les hem convertides. No ho sé, ja ho veurem. Un guany segur és que tots els abusos verbals, mentides o promeses “de pacotilla” que han gastat des del poder i mitjans ja estan més que desgastats. I crec que això en un moment o altre passa factura, per bé i per mal.
…fes sempre cas del que et faci sentir-te millor amb tu mateix. (No només a les eleccions)
Si jo fos dels serveis secrets de l’estat espanyol propugnaria que el millor que poden fer soberanistes independentistes és no anar a votar, crec sincerament que es la millor manera de fer el joc a l’estat espanyol. Aquets últims anys he pogut explicar a l’estranger que d’independentisme català era la quarta força del Congres dels Diputats i la cosa funcionava. No se si em creuran que hi ha molts sobiranistes però quant ho poden expressar no ho fan , es pensaran que els hi prenc el pel.
Estic d’acord en que un Senat que reprova una ministra i la ministra se’n riu és un Senat que no serveix per a res.
També entenc que per als votants d’ERC és frustrant que a la demarcació de Barcelona no s’hi presenti cap senador d’ERC.
Però digue’m romàntic, si vols. A mi m’emociona el fet de poder votar una persona que s’hi juga la cara en concret enlloc d’un paquet de xais escollits a dit pel Number One.
Així és que crec que al Senat votaré per en Feliu Guillaumes, que és dels pocs polítics que dóna la cara al seu bloc.
Doncs votaré tanmateix al Senat, doncs els partits reben de l’Estat la financiació corresponent per a cada vot rebut i és una forma com un altra de posar un creu per la financiació de la meva casella partidaria que amb aquet cas no és cap ONG, ni cap Esglèsia catòlica o religió.