MARCÚS

Alter ego: Sucram / Independència /  Jo també vull un Estat propi / De llibres (estiuencs) / Imma Merino / ?Biografia de la fam? d?Amélie Northom / ?Anatomia de los tubos? / ?Pandora al Congo?, de l?Albert Sánchez Pinyol. / ?La sombra del viento? (en versió castellana) de Carlos Ruiz Zafón / Els canals temàtics d?iCat fm / Revista Benzina / Les cançons de l?estiu 2006 (per mi) / ?No tinc temps per pensar? de Mazoni / ?Hope there?s someone? / Grans empresaris per la independència (Ramon Tremosa)

Encara estic de vacances -i que duri-, però de tant en tant trobo un moment per tornar a la vida virtureal -la de la resta de l?any-. La veritat és que em va molt bé desconnectar d?aquest món uns dies, unes setmanes, però quan el tinc davant no me?n puc estar. M?agrada escriure-hi, però encara m?agrada més poder captar què s?hi va coent.

Avui veig que Vilaweb ja s?ha fet ressò de la campanya iniciada per en Xavier Mir ?Jo també vull un Estat propi?. Em sembla que la campanya anirà prou bé, tant de bo també se?n faci ressò fora de la xarxa -on també hi ha vida, encara que de vegades no ho sembli;-)-.

Des d?aquest bloc, evidentment, també m?hi he adherit. Aquest bloc té un alter ego en altres espais virtuals, gens avesats al sobiranisme, anomenat Sucram (al web del diari gratuït Qué!), fruit d?una paranoia o obsessió en escampar més enllà dels relativament petits reductes sobiranistes de la xarxa les idees dels que més o menys tenim els mateixos objectius de llibertat, respecte, igualtat,… Doncs, tot i que no és un bloc al qual dediqui massa entussiasme (tot el què hi penjo és copiat del bloc Marcús) té una cosa bona: Els pocs comentaris que, de moment, s?hi van penjant, donen una idea de què en pensa de tot plegat la gent que no està encaminada -en un principi- cap al sobiranisme. I, és aquí on cal fer més èmfasi.

Exemple de comentari: ?Independència respecte de qué o de quí? Cap Estat és independent de res, una cosa és que es cantin les excel·lències i avantatges d’una determinada independència i una altra la realitat de l’assumpte. Aquí els únics independents per ara són els americans que són els qui dirigeixen el cotarro, la resta són cantics de sirena per embaucar al personal.? No és un comentari gens gratuït, ja que molta gent pensa això i/o coses semblants. Per això crec interessant obrir-se en altres àmbits.

Està molt bé que ens tirem floretes entre nosaltres, però si no convencem -creixem- per altres bandes això no anirà enlloc. Per això, també, és important aconseguir que la campanya ?Jo també vull un Estat propi? aconsegueixi sortir de la xarxa. Per exemple, no costa res que quan pengem un escrit al bloc, si té un mínim de coherència, al mateix temps l?enviem a la secció de cartes al director de qualsevol mitjà de comunicació. I, si volem que surti la setmana que ve, s?hauria de fer durant aquesta setmana.

De llibres (estiuencs):

Canviant de tema. Recomano l?article de l?Imma Merino que El Punt va publicar el diumenge 27 dagost sota el títol ?La batalla entre el llibre i la colla?.

Transcripció de l?article:

Entre les poques lectures que m’he pogut permetre aquest estiu (no es preocupin: no tindré el mal gust d’explicar la feina que he tingut) hi ha el text que Vladimir Nabokov va escriure a propòsit de La mort d’Ivan Ilitx i que, a la manera de pròleg, la col·lecció Biblioteca Pompeu Fabra va incloure en el llibre on aquesta narració conviu amb una altra del mateix Tolstoi: La sonata a Kreutzer.

En fi, de moment, no he pogut passar del pròleg, però el cas és que feia temps que no sentia que un text m’interpel·lava tan directament exposant una lluita que reconec com una constant de la meva vida, sobretot des que van començar les obligacions. Aquesta lluita, de fet, qualsevol la pot reconèixer dins seu, com n’era ben conscient l’autor de Lolita: «En l’interior de tota persona es produeix, en certa mesura, una lluita entre dues forces: el desig d’intimitat i la necessitat de sortir a fora. La introversió, és a dir, l’interès dirigit cap a un mateix, cap a la pròpia vida interior, plena de pensaments vigorosos i fantasies; i l’extraversió, és a dir, l’interès dirigit cap enfora, cap al món exterior de la gent i dels valors tangibles».

Nabokov va de l’universal al particular (encara que pugui ser el cas de molts escriptors i altres creadors) per argumentar que, en Tolstoi, l’artista havia de lluitar contra el predicador: «El seu jo […] era l’escenari d’una lluita personal entre la solitud creativa i la necessitat de relacionar-se amb la resta de la humanitat: la batalla entre el llibre i la colla». Abans, Nabokov també ho exemplifica amb els estudiants que, fins i tot anant a la recerca fervorosa del coneixement a través de la seva assignatura preferida, senten el desig d’apuntar-se a la festa dels companys: De deixar el llibre i sentir-se lliures. Aquesta va ser la tensió que va definir la meva vida d’estudiant, sobretot quan arribaven els exàmens amb la primavera. I ho continua essent: Deixar d’escriure, fins i tot quan hi disfruto, i anar de festa. Segur que saben de què els parlo.

Malauradament, durant l?època de la ?vida virtureal? -tot el què no són vacances- llegeixo molts menys llibres dels que m?agradaria i massa premsa diària, setmanal i mensual que, moltes vegades no m?aporta res de bo, a part d?alimentar la quotidianitat de la vida estressant de notícies volàtils que no engreixarien ni el coeficient mental d?un cuc. Per això, durant les vacances va bé llegir alguns llibres, almenys per recuperar el temps perdut.

Un d?ells ha estat la ?Biografia de la fam? d?Amélie Northom, una belga que ha viscut gran part de la seva vida al Japó i altres països orientals, gràcies (o no) a tenir un pare diplomàtic. Del què havia llegit d?ella, el millor eren les parts autobiogràfiques, i aquest darrer llibre n?és molt d?autobiogràfic. No m?extendré a explicar-lo, només en vull transcriure un paràgraf que, encara que no sigui molt representatiu de l?obra, a mi m?agrada:

Tot parlant dels hàbits alimentaris del seu pare: ?Menja a una velocitat esparveradora, no mossega gens i engoleix amb tanta angoixa que sembla que no en tregui cap plaer. Sempre m?ha sobtat sentir que la gent el qualifica de bon vivant. La seva rodonesa els enganya: és l?ansietat personificada, incapaç de fruir del present?. És per pensar-hi, i més ara que des de l?ONU (o l?OMS) -si no vaig errat- s?han donat xifres de l?obessitat mundial i, s?ha dit que aquesta malaltia ja supera quantitativament als infralimentats. Però, tornant al paràgraf transcrit, no va tant per aquí la cosa, sino més aviat pels (mals) hàbits de la vida moderna. L?obessitat n?és una conseqüència, i no tot ve de la mala alimentació. Ens hem de prendre la vida amb més calma, que si no per algun lloc ha de petar…

D?aquesta escriptora, en recomano, també, ?Anatomia de los tubos?. Però, si no us agrada l?estil de Kafka a ?Metamorfosi?, potser millor escollir altres estils de llibre.

Un altre que tenia pendent és ?Pandora al Congo?, de l?Albert Sánchez Pinyol. Després de ?flipar? amb ?La pell freda?, no puc dir el mateix d?aquest segon volum de la trilogia, encara que totes les crítiques que n?he llegit diguin el contrari. En transcric un fragment que -sense voler-ne representar un resum- parla d?una de les claus de la vida: La llibertat i el poder.

Després de la fugida en massa de tots els esclaus que tenien retinguts els germans Craver, aquests (els opressors) van quedar una mica tocats: ?Però ningú volia robar-los l?or ni la vida. Ningú volia enriquir-se. Ni tan sols venjar-se?n. Només volien fugir, res més. I això no cabia al cap dels germans Craver.

D?aquell matí Marcus recordava el desert humà en què s?havia convertit la clariana. Els cossos negres ja no omplien la mina. Les seves veus no alteraven els sorolls de la selva. Els esclaus sense amo són lliures. Els amos sense esclaus no són res. Estaven sols?.

De tant en tant llegeixo un llibre dels que ?diuen? s?ha de llegir, encara que no et cridi l?atenció, i això és el què estic fent actualment amb ?La sombra del viento? (en versió castellana) de Carlos Ruiz Zafón. No és el meu estil, però està prou bé, tot i que una mica menys de pedanteria en el vocabulari a mi no em faria res, tot i que de tant en tant va bé, sobretot en castellà, que el tinc molt rovellat -encara que sembli mentida veient tot el què ens envolta en qualsevol mitjà de comunicació-.

Els canals temàtics d?iCat fm: A la revista Benzina del mes de setembre surt publicada la carta que vaig escriure prèviament en aquest bloc. La revista Benzina és un dels grans encerts dels darrers canvis que s?han produït a l?Espai Català de Comunicació, juntament amb el neixament d?iCat fm. En amdós casos es treballa per la cultura del país de l?única forma que, crec, és útil: Fent esment de tota la cultura internacional que val la pena, sense oblidar el què de bo es fa a casa. Per tant, no cauen en cap dels dos errors típics:

1) Mirar-se el melic exposant cultura únicament pel simple fet d?estar feta en català.

2) Oblidar-se (sic!) de la cultura catalana i només exposar la cultura forània, en el pitjor estil autoodi.

La carta en qüestió feia així: ?El pas de Catalunya Cultura a iCat fm ens ha aportat una nova radiofórmula al dial que, a parer meu, no està acomplint les expectatives de crear una ràdio cultural, moderna, diferenciada i creadora d?una atmosfera musical diferent i mediterrània (on és la música italiana i francesa que es deia que emetria?). Ara bé, m?agradaria centrar-me en la novetat més important de la nova emissora pública: Els tres canals temàtics d?internet (Musicatles, TotCat i Icat Jazz). La idea és excel·lent, sobretot pel què fa al canal TotCat, que permet escoltar música en català les 24 hores a qualsevol part del món. Ara bé, l?estructura musical d?aquests canals és esperpèntica. Que no hi hagi locutors, m?està més que bé. Però, que no hi hagi una lògica en la tria musical, és totalment deplorable. Per exemple, escoltant el canal Musicatles, pots passar d?escoltar una cançó popular del Marroc a escoltar Camarón de la Isla, els Estopa, Cesaria Évora, etc… O, escoltant TotCat, de sentir el Serrat pots passar a sentir Sangtraït i després qualsevol cançó de música folc. Tot plegat no té sentit. És insuportable posar tot això dins del mateix sac. Crec que la solució passaria per crear una graella dividida en estils musicals, per exemple, de música brasilenya, de flamenc, de música del nord d?Europa, de pop català, de hard rock, etc…?

Pot semblar que no estigui satisfet amb la nova emissora de la CCRTV, però no és ben bé així. Les meves crítiques a iCat fm volen ser constructives, és a dir, exposo el que (encara) no m?acaba d?agradar, i proposo els canvis que farien d?aquesta la meva emisora de referència -tot i que ja l?és a la pràctica-. Dit això, crec que va pel bon camí.

Les cançons de l?estiu 2006 (per mi): Posats a parlar d?iCat fm, dues cançons que han sonat molt en aquesta emissora, segurament són les més representatives (per mi) de l?estiu 2006: Per una banda, ?No tinc temps per pensar? del gironí (?) Mazoni. És un tema senzill, però enganxa i té un missatge molt clar dels temps que corren. Aquest n?és el vídeo clip:

L?altra que m?ha agradat i m?ha quedat a la ment és d?un grup desconegut per mi: Els Anthony & The Johnsons amb el tema ?Hope there?s someone?. Al web d?iCat fm, s?hi diu que ?Antony Hegarty és la veu dels Antony & The Johnsons. Un grup creat al voltant del registre vocal d’aquest cantant, d’una qualitat gairebé lírica. Es van presentar amb "Dutro" (1998), i tres anys després van editar el seu segon treball, "Fell In Love With A Dead Boy". Lou Reed va quedar admirat dels dots vocals d’Antony, i el va integrar a la formació de la seva última gira. El mateix Lou Reed va participar en "I’m A Bird" (2005), l’últim treball dels Antony & The Johnsons, que va rebre el Premi Mercury 2005.? Adjunto el vídeo clip d?aquest tema, també (molt oníric, ell): No l’he pogut penjar, per tant, per veure’l cliqueu a video clip, però n’he trobat un altre:

Després de ?El tabú de Flandes? de Ramon Tremosa (El Temps de la setmana passada), el tema segueix aquesta setmana al mateix setmanari amb ?Grans empresaris per la independència?, article que recomano als molts que veu llegir l?article de la setmana passada (segons les estadístiques de MésVilaweb).

Salut i llibertat!

Marcús

PS: Aquest bloc està adherit a la campanya "Jo també vull un Estat propi".

Blocus Track:

Més videos, per si les mosques:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!