Una de les grans notícies exclusives publicades va ser la que va
obtenir Henry Stanley l’octubre del 1871, ara fa 135 anys. El seu diari, el New
York Herald, el va enviar a l’Àfrica per trobar el desaparegut doctor David
Livingstone, que feia cinc anys que havia començat el seu viatge per tal de
determinar el naixement del riu Nil. La Royal Geografhical
Society britànica havia encarregat a David Livingtone, explorador, doctor en
medicina i missioner anglès, la recerca de les fonts del Nil. Va viatjar en
tres ocasions a l’Àfrica. En l’última va patir problemes de tot tipus i va
acabar a Ujiji malalt de disenteria, amb febres, desnutrició i amb els
subministraments i els correus saquejats pels traficants d’esclaus àrabs. Feia
molt de temps que no hi havia cap notícia de Livingstone.
El propietari del ‘New York Herald’, James Gordon Bennett
Jr, un home només preocupat per treure benefici de la seva publicació, va
cridar un col·laborador del diari, Henry Morton Stanley, i li va dir:
"Agafa 1.000 lliures ara i quan les hagis gastat, n’agafes unes altres
mil, i quan les hagis gastat, n’agafes mil més, i quan hagis acabat amb elles,
n’agafes mil més, i així successivament… Però troba Livingstone!".
Stanley va trigar vuit mesos a trobar-lo. Quan va arribar
a Ujiji i va entrar a la cabana on era el doctor va pronunciar, envoltat de
nadius, aquella famosa frase que ha passat a la història: "Livingstone,
suposo". Stanley va estar cinc mesos amb ell i durant aquest temps el va
ajudar a superar les seves malalties. Dos anys després, David Livingstone moria
al continent africà. Stanley va publicar aleshores un llibre sobre el seu
viatge, i més tard, el mateix diari i el Daily Telegraph van
subvencionar una altra expedició a l’Àfrica perquè Stanley acabés la feina que
havia començat Livingstone. Però les barbaritats que va cometre amb els
indígenes van acabar amb la seva fama d’explorador i aventurer.
No se sap quants milers de lliures va acabar gastant,
però el New York Herald va vendre molts exemplars en una època en què
els exploradors, els aventurers i les seves històries captivaven el món. La
premsa transportava els lectors a llocs desconeguts i els explicava aventures
apassionants. Amb el pas del temps les exclusives han anat minvant. Avui és
molt més difícil donar una notícia exclusiva en el món globalitzat, encara que
darrerament es nota que es fa un esforç per treure’n alguna.
Avui, la informació està molt més conduïda que fa uns
anys. Les institucions, les empreses, les agrupacions disposen de tot un gran
aparell comunicatiu, amb gabinets privats externs que els assessoren o
departaments de premsa que disposen del temps suficient per dissenyar
estratègies de comunicació. La tendència avui és oferir una informació més
uniforme. Els organismes acaben servint una mena de cafè per a tothom,
en què les exclusives no formen part del seu menú diari. Avui és més important
com expliquem, com interpretem allò què passa, que no pas informar avançant-se
als altres. La cursa per ser el primer a donar una notícia ja no és una
prioritat: serveix, això sí, per satisfer l’orgull del propi periodista. En
moltes ocasions, qui dóna l’exclusiva no és qui treu el millor rendiment de la
notícia. Guanya prestigi i ressò mediàtic, però els lectors no llegeixen tots
el diaris cada dia, ni estan pendents de qui ha tret la notícia, sinó de la
notícia en si mateixa.
No hi ha gaires diaris avui que premiïn els reporters que
donen exclusives. El cas que explica Edgar Hernández, columnista de l’Expreso
de Chiapas, no és corrent: "El millor reporter del diari que millor
paga els periodistes guanya 5.000 pesos mensuals", deia en un article
publicat fa tres anys. "Pot incrementar el sou si els seus articles
aconsegueixen ser publicats a vuit columnes o en portada. Però l’incentiu de
100 pesos per notícia es pot veure reduït si no compleix amb la seva quota de
notícies diàries (entre tres i quatre) o fa un treball de redacció i edició
deficient".
És cert, però, que encara es lluita per donar informació
exclusiva, i més en un negoci en què l’atac dels mitjans audiovisuals i
gratuïts és ferotge. La màxima del periodista de ser al lloc adequat en el
moment adequat és una de les bases per obtenir la millor informació.
No deixa de ser notable la gran aposta que ha fet un
potent buscador d’Internet fitxant un prestigiós periodista nord-americà, Kevin
Sites, 42 anys, per llançar una pàgina web que parlarà dels conflictes armats
al món mitjançant cròniques sobre el terreny, fotografies i vídeos. Una gran
part d’aquestes cròniques es penjaran en el seu format original, sense editar,
en un intent de diferenciar-se de les grans cadenes de televisió que, segons
Sites, "han perdut credibilitat davant el públic en oferir les notícies
massa reduïdes".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es el text més mal expressat que he vist mai, i no magrada gens la manera de fer publicitat, trobo una indignació que poseu aquesta mena de coses sense sentit, els meus fills s’han estat cinc hores al ordinador buscant qui era Livingstone i només han trobat aquest text tan mal fet per l’educació infantil.