Títol: La guerra de YouTube.

Autor: Enric Bruguera, periodista.

Mitjà: AVUI, 01/08/2006.

Sirenes que alerten d’imminents atacs aeris, pluges de míssils,
fugides precipitades, explosions, crits, columnes de fum… Tant se val si les
imatges procedeixen del sud del Líban o del nord d’Israel. Totes s’assemblen.
Més enllà de les recargolades asimetries del conflicte militar i polític, tenen
en comú que han estat captades per ciutadans corrents a banda i banda de la
guerra. I que comparteixen el mateix focus de projecció mundial: estan
allotjades a YouTube (www.youtube.com), el gran canal de circulació
d’imatge per Internet que escampa els vídeos personals per racons del planeta
on fins fa poc només arribaven les grans cadenes de televisió.

Acostumats com ja estem a la sinistra
tradició de
vincular les topades bèl·liques als avenços tecnocomunicatius que ens reporten
els seus detalls diaris, l’actual esclat de violència al Pròxim Orient té tots
els números per esdevenir la primera guerra YouTube. Ja va passar amb la
televisió al Vietnam, amb les grans superfícies informatives de la CNN i
Al-Jazira a la primera guerra del Golf, amb el telèfon via satèl·lit a l’Afganistan,
o amb el blog personal on line en la invasió nord-americana d’Iraq.

Les credencials de YouTube n’avalen la possibilitat. La
plataforma ha simplificat l’opció de penjar i veure vídeos domèstics a Internet
fins al punt que en menys d’un any ha aconseguit que diàriament prop de sis
milions de persones visualitzin uns 100 milions de seqüències personals, en un
procés de consum gratuït que optimitza fins a extrems delirants la producció de
continguts: cada dia els usuaris hi aporten desinteressadament prop de 70.000
vídeos nous. És fàcil, és gratis i és lliure. Sembla que no es pot demanar més.

Amb matisos interessants, això sí. Perquè els mateixos vídeos
domèstics de la guerra evidencien contradiccions suggeridores. Esclar que la
democratització de la informació és indiscutible. Sobretot en zones, com Israel
i el Líban, on una part important de la població disposava de càmeres digitals
i connexions de banda ampla. I on les infraestructures d’accés a Internet han
anat resistint prou bé per anar omplint les prestatgeries virtuals de YouTube
fins a arribar a més de 5.000 vídeos relacionats amb Israel i prop de 2.000 amb
el Líban.

Però el caos de l’Iraq, sense anar més
lluny, evidencia
una realitat diferent. Per molt que una cerca a YouTube presenti prop de 7.500
vídeos, la majoria de les imatges de la guerra han estat penjades per soldats
nord-americans quan tornen a casa. Les infraestructures de l’Iraq i l’accés
dels seus habitants a la tecnologia no són comparables amb els de Beirut. La
teòrica democratització planetària de les imatges és menys equilibrada del que
sembla. Dels vídeos procedents d’Afganistan, val més no parlar-ne.

I una altra cosa és l’audiència. Poques vegades durant
aquests últims dies les imatges esfereïdores de Beirut, Haifa o Gaza han pujat
al rànquing de vídeos més vistos de YouTube. Un Top Ten que, en canvi,
acreditava rècords d’audiència planetària per a un genet que donava cops de cap
al seu cavall a l’estil Zidane o per a la revisió manga del conte de la
Blancaneu.

La lectura positiva de l’esclat de YouTube -i de les videoteques on
line de Google, Yahoo! o MSN- no és gens discutible: la xarxa global ja ens
permet a tots ser alhora espectadors, productors i distribuïdors de continguts
audiovisuals. Però una mirada escèptica potser encara detectaria molts
interrogants sobre la visibilitat real de les accions a Internet, fins i tot
quan algú es juga el coll sota les bombes. I, anant al detall, cal veure com i
fins quan YouTube podrà suportar la seva pròpia guerra: un cost mensual de prop
de 325.000 euros, pocs ingressos per publicitat i la cerca desesperada d’un
model de negoci capaç d’obtenir retorn econòmic d’aquest caòtic aparador global
de tragèdies i banalitats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!