Amb la crisis del 3% no passarà res de res. Tot
plegat és una pantomima. No està prèviament preparat, però si que tots els polítics
de pes s’han apuntat al carro ràpidament per desviar l’atenció dels temes
anomenats "importants", això és, la reforma de l’estatut i el nou finançament.
I, no només els polítics, encara més els masmedia. Els mitjans de comunicació
de masses s’han apuntat al carro com a servils servidors que són dels partits
polítics al poder. I, el pitjor, ho han tornat a aconseguir, ara tots parlem
del mateix, anem a remolc de les notícies, encara que no siguin importants.
markusrv@icab.es
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui dimecres m’he llevat trist. Molt trist. Ja no ho recordava i de sobte l’evidència m’ha assaltat. Com la mort d’un amic o un esglai llunyà. El Barça està eliminat de la Champions.
Sorprèn a molts, segur, que algú es neguitegi per un equip de futbol. Que no sopi, que plori, que estigui trist o nerviós. Però a mí no. I menys si aquest equip és el Barça. El mestre Puyal va dir una vegada que el Barça és més que un club perquè una dona gran del Pirineu que no hi entenia res de futbol li preguntava cada diumenge què havia fet el Barça. I és que aquest club és així. Referent obligatori d’un país petit. Petit però més gran del que molts voldrien i que hem d’anar fent dia a dia, com deia el poeta.
I el Barça era, és i serà important. És per això que és greu ser fora d’Europa a principis de març. I no poder somiar amb una final i amb guanyar la segona Copa d’Europa. De res no ens val, però, ja el lament. És en aquests moments quan hem de fer més costat a l’equip. I al nostre entrenador, que va demostrar ahir que és molt gran. Ni una paraula ni un retret a aquell àrbitre calb que no va anular un gol que havia d’haver anulat per falta sobre Víctor Valdés. Ni una mala paraula per aquest sinistre personatge anomenat Mourinho que no sap ni perdre ni guanyar. Simplement va dir que hem d’aprendre dels errors i seguir endavant. I té raó. Com bé va dir també a la roda de premsa, en futbol, el resultat sempre és just.
La desfeta d’ahir, però, va ser greu. Un gol de Terry a quinze minuts del final ens va fer passar de la misèria a la glòria sense solució de continuitat. I vam plorar. És clar que vam plorar.
I avui seguim tristos. Se me’n fot que alguns pensin que això és una bestiesa impròpia de gent culta i civilitzada. Hi ha gent que es reuniex diumenge rera diumenge per adorar un Déu que mai no han vist i ningú no els qüestiona el sentit ni la conveniència del seu comportament.
Jo ahir vaig plorar. Pel meu Barça, pel meu país i per tots aquells que l’estimen. Però sobretot pels que l’han estimat i ja no poden fer-ho.
JORDI GUILLEM