El dissabte dins del forat d’un pont és un dia que ganduleja, gens disposat a accions feixugues. El cóc se’n ressent, badalla.
Costums actuals tenen antecedents mil.lenaris.
¿Qui no ha vist algun personatge públic saludant en un acte les persones assistents i allargassant el caparró dissimuladament cap al jove discret que un pas enrera li va dient a l’orella, xiuxiuejant, el nom d’aquells?. El jove discret (també pot ser la jove) acostuma a ser el “cap de protocol”.
No és pas un ofici nou el d’apuntador de noms. A la Roma del segle I a.C. els càrrecs públics i els qui volien aconseguir-ne passejaven incansablement pel Fòrum acompanyats d’un esclau, ben criat i dotat de bona memòria, que els acompanyava i els deia a l’orella en veu molt baixa i discretament els noms de les persones importants que era bo de saludar, era el “nomenclator“.
Ja ho escrigué Ciceró: “Em vaig adonar que els romans són bastant sords però amb bona vista. Em vaig dedicar a ser vist en persona cada dia… sempre era al Fòrum”.
I per a no ser vist acompanyat del “nomenclator” s’entrenà durament a aprendre els noms de tota la gent important, a saber on vivien i quins eren els seus amics i veïns.
Dos mil anys no han estat prou temps per a modificar determinats costums… tampoc el de badallar quan la mandra ataca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja ho diu la dita ‘Del que conten no el cregues res i del que veges la meitat’.
I pensar que no hi ha res nou davall el sol.
Bona vesprada
Ara, el nomenclator ha passat a dir-se agenda electrònica, i Cicerò potser es va reencarnar en Pujol.
La memòria ja és història, n’hem passat a dir “memòria històrica“