La primavera arriba en temps de confinament

Ja hi som. L’hivern finalment ens abandona per deixar pas a la primavera. Un fenomen purament astronòmic que té conseqüències fonamentals en la nostra vida diària. Acaben els dies de fred, boires, pluges i, al seu lloc arriben la bondat de l’oratge, les temperatures suaus, les pluges educades (o no), els arbres en flor i els insectes fent la feina. Tanmateix res d’aquests estàndards hivernal i primaveral s’ha complit enguany. L’hivern ha estat especialment suau, sense fred extrems. Febrer ha estat el més càlid des que es tenen registres. Només els primers dies de març la normalitat sembla haver tornat. El canvi climàtic arriba a grans gambades per quedar-se si no fem res amb una mica de trellat.

I ara arriba la primavera en temps de confinament per la pandèmia global del Covid-19. Confinats a la Valldigna, sense poder eixir llevat d’allò imprescindible, haurem de veure des de casa el moviment de les constel·lacions primaverals, la davallada definitiva d’Orió i la sortida a la matinada de les constel·lacions estiuenques.

I tot això, a partir d’avui en que el Sol, en el seu camí anual aparent al cel, finalment travessa la línia de l’equador celeste. Aquest fet ocorrerà a les 4:50 de la matinada d’avui 20 de març. Serà el moment de l’equinocci de primavera. Acaba l’hivern i comença la primavera.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

El nom equinocci significa igualtat de les nits, és a dir, que les hores de llum i de foscor duraran igual, 12 hores. Com que podem considerar que avui el Sol, durant tot el dia, seguirà al cel l’arc de l’equador celeste (equinox al gràfic adjunt), com que els trossos d’arc per damunt i per sota de l’horitzó són iguals, la durada del dia i la nit duraran el mateix (12 hores), A més a més, el Sol eixirà pel punt est i es pondrà per l’oest.

La primavera ha començat en la matinada d’avui 20 de març, al nostre fus horari. Tanmateix a mesura que ens anem cap a l’oest, el canvi d’hora farà que el fenomen s’observe les últimes hores del 19 de març, com explica en aquest curt vídeo la meteoròloga Lauren Rautenkranz d’una televisió de Jacksonville, Florida.

La definició exacta de la primavera és un problema astronòmic que es pot explicar des de dos punts de vista: des d’una visió externa al sistema Terra-Sol, com si viatjarem en una nau espacial i des de la superfície de la Terra, des d’on observem el cel.

Si ens situem lluny de la Terra i el Sol durant un any complet, veurem com la Terra fa un gir complet al Sol. Aquest gir, però, té una característica ben especial. L’eix de rotació de la Terra és constant, no canvia, i sempre assenyala el mateix punt de l’espai amb una inclinació de 27º 27′ respecte a l’eix de gir de la Terra al voltant del Sol. Aquest fet és esencial per que es produesquen les estacions astronòmiques (primavera, estiu, tardor i hivern). Si ens fixem en la figura adjunta, en la primavera (spring) la llum del Sol cau exactament sobre la zona de l’equador. Fixeu-vos com tota la cara de la Terra resta igualment il·luminada, des del pol nord al sud. En passar els mesos arriba l’estiu (summer) en que la llum solar il·lumina més la zona de l’hemisferi nord que la del sud. Així el pol nord rep llum però el pol sud resta a les fosques. Tres mesos més tard a la tardor (autumn) la llum solar torna a enllumenar tota una cara terrestre mentre que a l’hivern (winter) la part enllumenada és principalment l’hemisferi sud, amb un pol sud amb llum i un pol nord de nit perpetua. Aquesta variabilitat és  només conseqüència de la inclinació de l’eix terrestre.

Les estacions astronòmiques de l’hemisferi nord (en groc) i de l’hemisferi sud (en blanc), unes oposades a les altres.

Tanmateix el nostre punt de vista habitual és el que està situat en la superfície de la Terra. Des d’ella estem acostumats a veure com es mouen els planetes, la Lluna i el Sol al llarg dels dies, mesos i anys. Des de la superfície terrestre la nostra visió és geocèntrica, com si la Terra estigués quieta i el Sol girara al voltant de la Terra en un any. Des d’aquesta manera de veure el problema, al llarg de l’any veurem el Sol pujar i baixar respecte al pla de l’equador. Si està molt alt serà l’estiu mentre que si està molt baix serà l’hivern. Quan el seu moviment aparent el faça travessar el cercle o pla de l’equador celeste, començarà la primavera (equinocci de primavera) com avui o la tardor (equinocci de tardor) d’ací a 6 mesos. La figura adjunta ens ajudarà a comprendre-ho.

La primavera ha arribat però no podem eixir a gaudir-la. Però des del nostre confinament, a través de la finestra i amb l’orientació adient, encara podem gaudir de les meravelles de cel que vindran en els pròxims dies i setmanes.

Imatges:
Eixida de sol del primer dia de la primavera Kennykunie Spring Sunrise. Flick Fotos. CC BY 2.0

2 pensaments a “La primavera arriba en temps de confinament

  1. Mercès per divulgar aquelles imatges que als grans ens porten a la infantesa, tinc la sensació que els nens actuals tenen menys presents els diagrames de la Terra i el Sol que abans, tot i que antigament eren en blanc i negre.
    Aquests dies de confinament, estic nerviós, per molt que sigui de tarannà optimista algunes persones properes m’han encomanat un cert neguit. I no dormo bé. Ahir, a quarts de sis del matí, em vaig despertar i, abans de molestar la dona em vaig aixecar.
    El balcó mira al NE, però les cases altes deixen molt poc cel, a l’esquerra, es pot albirar la Polar just un«dit» per damunt un terrat. L’altra banda de la casa, la galeria està millor orientada al SO i les cases no són gaire altes, malauradament hi ha l’hotel «La Lluminària», que no es diu així, però s’ho podria dir. Però qiam arribo a la galeria noto alguna cosa diferent… el confinament… han tancat l’hotel, apagat els llums de les escales i passadissos amb paret de vidre i, es veuen unes quantes estrelles, al menys fins magnitud 3, que és com un rècord al mig de Barcelona.
    A dalt Arcturus, sobre les cases Spica i, a l’esquerra, Antares. Feia mesos que no la veia, i també la part dreta de la constel·lació; delta em va semblar més brillant del que recordava, beta i pi, també es veien.
    Vaig anar a buscar els prismàtics grans, 12 × 80, i vaig apuntar Antares per mirar de localitzar M-4. Vana esperança, tot i saber on és, res de res. Potser uns binocles amb més augments farien el fons del cel més fosc, però aleshores no els podria aguantar amb les mans sense recolzar.
    Fa fred, i encara em puc acabar morint d’una calipàndria vulgaris en lloc del coronavirus. Torno al llit a veure si puc seguir dormint.

    • Bona síntesi dels que ara ens passa a tots els amants del cel que ens agraden els espais oberts i foscos. A veure si la crisi ens permet recuperar una mica el cel estrellat dins de les ciutats. Gràcies Jordi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.