No, el vot útil anti-PP no ho explica tot. Si abans de començar ja es donava per descomptada la pèrdua d’un parell d’escons d’ERC (no oblidem les especials circumstàncies que envoltaven les eleccions a Espanya el març de 2004), aquest vot útil no pot explicar, només per ell sol, l’autèntica debacle soferta el diumenge. Certament, en casos com aquest, mai hi ha una única raó sinó que n’hi acostumen a haver-n’hi un munt i, sovint, entrellaçades. Semblaria, però, a primer cop d’ull, que n’hi ha dues que destacarien per damunt de les altres.
Primerament, l’abstencionisme habitual que es dóna en aquestes eleccions entre l’independentisme d’esquerra. Malgrat que, finalment, molta gent que no acostuma a fer-ho, va anar a votar (a contracor, sí, però va anar-hi), molts d’altres no ho van fer. Sense la motivació extraordinària que hi va haver quatre anys enrere (el linxament a Carod, els atemptats de Madrid,…) i sense rebre cap altre estímul addicional, que ja són molts mesos de bona gestió institucional però també d’oblit constant a molta de la gent que els va portar a les institucions, aquests sectors van fer el que havien fet sempre a les espanyoles: quedar-se a casa.
Segonament, la pluja fina ha mullat en sentit contrari a l’esperat. Si bé és cert que el fet que ERC governi a la Generalitat ha fet que el PSC, si més no a Catalunya, tingui una cara més nacional que mai (ep!, que no estic dient que s’hagin fer nacionalistes de cop i volta, eh?), amb posicionaments del president Montilla que ningú hagués cregut possibles mesos enrere, també és cert que, justament per això, s’ha creat la coartada perfecte per tal que aquell votant d’ERC que acostuma a canviar el vot al PSC a les eleccions a Espanya (que n’hi ha i no pocs), aquest votant, doncs, hagi tingut menys escrúpols o remordiments que mai per no votar ERC. No hi fa res la bona gestió, que a ben segur, s’està fent a les diferents àrees on hi governa ERC (des de la Generalitat fins als ajuntaments més petits). A primer cop d’ull semblaria que ERC ha acostat tant el PSC a les seves posicions que potser algú, més d’un i més de dos, ha estat incapaç de distingir-los ara per ara.
Caldrà analitzar amb calma i més fredor, doncs, com és possible que en el moment històric en què l’independentisme està més ben situat socialment que mai, ERC hagi estat incapaç de recollir-ne els fruits. Segurament, aquest politica d’encefalograma pla, aquest no fer soroll, no sigui la millor de les maneres per engrescar aquest sector social cada dia més ample al carrer però que no es reflecteix electoralment. I és que no n’hi ha prou amb quatre proclames a pocs mesos de la contesa electoral, això ja no serveix. Vaja, em sembla a mi. I és que, en contra de la dita popular, el nostre mal sí que vol soroll. I un soroll constant, a més, que ha estat justament quan hi havia soroll que ERC ha fet els grans avenços dels darrers anys. Ahir el Secretari General, en Joan Puigcercós, va anunciar que deixava el Govern per dedicar-se al partit. Indiferentment que alguns penséssim que mai no hauria d’haver estat al Govern, una de les preguntes del milió és si aquesta no és ja, a hores d’ara, una actitud tardana, si encara s’hi serà a temps.
Ah, i al juny, el congrés, però d’això ja en parlarem en una altra ocasió… Tot i que, tanmateix, deixeu dir que no m’ha agradat gens la ràpida reacció (massa ràpida pel meu gust) de l’Uriel Beltran, cap visible del corrent intern Esquerra Independentista, que ha fet la sensació que estava esperant l’ensopegada per treure’n profit. Com he dit més amunt, el debat cal fer-lo amb calma i fredor, no sigui que tots plegats prenguem més mal encara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Què n’has de dir? Passarà el mateix?