L’any 63 aC. al bell mig del Senat, Ciceró ple d’ira llençà al rostre de Catilina la pregunta que, per la seva força, passà a formar part del lèxic polític de tots els temps. Pregunta afrentosa que avui, quasi dos mil anys més tard, cal fer a Duran, “fins quan, Duran, seguiràs abusant de la nostra paciència?”.
El líder d’UDC juga un joc perillós que ratlla la traïdoria: en uns moments crucials de la història de Catalunya, quan al President Mas li cal no defallir i mantenir una veu potent i un discurs únic davant de Catalunya, Espanya i Europa, Duran fa ressonar la discordança dins de la Federació i del mateix Govern. Duran aposta per Espanya i no per Catalunya, posicionant-se de manera pública al costat d’aquells que intenten pressionar Mas per tal que abandoni el camí emprès. Per pròpia veu i per la del seu altaveu al Govern, la “vicepresidenta” Ortega ha ultrapassat la línia vermella de la confiança política.
I la societat catalana espera escoltar el President.
President, cal dir prou a aquells que dins del Govern que presidiu us contradiuen i corregeixen, cal cessar una Vicepresidenta que parla per boca d’altri, obeint ordres alienes per a contrarestar les vostres paraules, les paraules del seu President.
Cal dir prou, President, a Duran LLeida. No podeu permetre que el polític que ha de defensar en nom vostre i seguint el vostre dictat els interessos de Catalunya al Congrés de Diputats digui públicament que ell mai no ha parlat d’una hisenda pròpia catalana, que són “paraules del President de la Generalitat”, com si el President de la Generalitat no fos el seu President, el del Govern i el de la Federació de què UDC n’és part minoritària.
Fa pocs dies us digueren que per a executar els més alts designis nacionals teniu darrera vostre tot un poble, per a dir prou a Duran només us cal el que teniu d’antuvi, la raó, la fortalesa i la dignitat del càrrec.
Pot ser que no sigui cosa d’ “anar per lliure”. Pot ser sigui cosa de que, desprès de maregar tant la perdiu, aquests personatges ja no saben on són i què diuen, i van donant tombs i cops de cap com uns alcoholitzats de poders… Això sí: sempre fotent unirideccionalment “als de sota d’ells”.
Atentament
Ei, això si finalment no tornen a reinflar el forat, que no seria cap sorpresa que així fos i l’aportació es fa encara més grossa…
Com que tot això ja ho sé, no en faig el més mínim cas, d’aquest sinistre i obscur personatge. Però el que em neguiteja són les paraules del López TEna, quand iu que té una vida sexual “extensa i variada”. És gai, també? L’altre dia, al parlament, vaig veure com parlava el seu cadell d’Unió de Joves (vaig assistir al projecte “Fem una llei”), i era bastant guapo. Deu haver entrat al partit per via horitzontal, també? Em faria gràcia que algú em contestés aquesta pregunta: el “quousque tandem” ja el sé, ara vull saber si és cert el “pedicabo ego vos et irrumabo”.
a vegades, o darrerament gairebé sempre, em desespero. Cal engegar aquesta colla a la merda literalment i, si em vol perdonar, perdoni’m l’expressió.
N’estic tip, n’estic fart de gent que no miren pel país i que tot el dia se’l posen a la boca i sols miren el seu propi profiti i butxaca. Estic tip d’aguantar grups mediàtics tendenciosos amb molt bona educació i maneres tipus Godós que sempre ens porten al costat del poderós. Estic tip de ponts aèris i d’aguantar bufets Roca Junyents. Em cansen les estructures financeres faineres de la Caixa. Em molesten els Círculos Equestes que ara s’han posat al costat dels pobres quan ells són rics del cagar. Engagaria a la merda els Salvadors Alemanys d’Abertis i als camaleònics Piqués de Vuelings, als oportunistes de Gays de Montellà de Foment del Treball, i, d’una manera definitiva, als Durans i Lleides de les suites del Palace …
Sí n’estic tip i fart de tota aquesta purrialla benestant quan jo i molta gent d’aquest país ens llevem ven d’hora al matí per intentar fer-nos creure que tenim un país imparable si treballem bé i sense necessitat de parlar-ne a cada momenti no fer res. Nosaltres, almenys, tenim la sort, i espero que duri, de poder treballar pel país i per nosaltes. Aquesta purrialla només treballa per ells. El país, potser és una sensació personal errònea, se’ls en fot una tifa de vasa. Nosaltres només volem tirar endavant i assolir el que ens toca: la nostra llibertat, malgrat hi siguin ells i crec que hi seran com tots aquells falangistes que el dia desprès de la mort del dictador eren demòcrates de tota la vida. Aquesta gent el dia desprès de la independència, si mai la tenim, ho hauran estat tota la vida, des del Compte de Godó fins en Sandro del Barça i tot l’estol celestial de la cinquena columna nacional.
Sóc incrèdul de mena i per això no m’ho acabo de creure i no m’ho creuré perque m’he tornat com Sant Tomàs, vull tocar les llagues de Cristo. Considera que en Mas no està collat pel grup mediàtic Godó, pel pont aeri, pel Vueling desprès del nyap d’Spanair, pel Foment del Treball, pel Duran i, em costa entrendre hi fot aquesta i entre cognoms, Lleida, per Abertis, per la Caixa ?… Tampoc arribo a saber si el condiciona massa el fet que el mateix Artur formés part del grup del onze en contra l’independència de Catalunya, on hi havien personatges tan insignes de la catalanitat mesetària com en Sandro Rossel, en Josep Cuní, l’Enric Lacalle, el mateix Fainé o el director de la Vanguardia l’Antich.
A vegades busquem els enemics fora, però la cinquena columna la tenim a casa i a la mateixa família.
Ramon Font de Vic.
Proposo una piulada massiva:
‘Prou Duran’
Cordialment,
Mercè
Que’n fa d’anys que aquest espavilat pocasolta viu de putinejar en benefici propi. Personalment em fa fàstic. En Mas ja triga a fer un pas endavant. Vol passar a l’història com un Montilla qualsevol o com l’home que ens ha alliberat del jou espanyol?
P.d.: records per l’Antoni.
J. A. DURAN LLEIDA: (···) “No soy independentista”. (···) “Mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón ( de la franja de Ponent ) y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivamos en países diferentes y que una frontera nos separe.”
J. A. DURAN LLEIDA: “La independencia no es conveniente ni para Cataluña ni para España”.
Noticia d’abans d’ahir sobre J. A. DURAN LLEIDA: “
Diputats i càrrecs democratacristians molestos per les actituds de Duran i Lleida —i el seu entorn— en contra de la fermesa del President Mas pel pacte fiscal”.
SEMPRE HA VOLGUT SER MINISTRE
I ACABARÀ ESSENT… SINISTRE
Per la unió del independentisme!
Però sembla que han estat més benevolents amb els d’Unió Democràtica per l’influència de Duran i Lleida al congrés espanyol.
De tota mena Duran i Lleida en la seva declaració patrimonial al congrés hi presentava un fort deuter i en proporció, sembla que encara estiga més endutat en termes relatius que ara la pròpia Bankia.
I des de aquest punt de vista Duran i Lleida pot ser no siga de fiar i estiga més venut.
En Mas te un problema amb el traidor d’en Duran
Es un espanyoliste camuflar de catalaniste ,
FORA AQUEST TRAIDOR DE DRETES APOLTRONAT
A MADRID QUE NOMES PENSA EN ELS SEU PROPI BENEFISI
MAS SIGUIS VALENT I FOT-LO FORA
Albert camus deia que el poble és allò que, en una nació, mai no es rendeix.
El president de la Generalitat ha de saber que té un poble, actiu, ampli i corajós al seu darrere.
Mai, mai, mai no ens rendirem. No tenim dret a fer-ho.
Bona feina ex-consellera!
Duran és on és, i Ortega és çon és perquè Mas els vol allà. Punt. A veure quan deixarem d’empassar-nos el doble de joc de CiU. Amb Convergència mai haurà independència.
Sembla que Mateu parlava de CiU.
No hi ha hagut mai acord de tenir hisenda pròpia, era una idea improvitzada d’en Mas, en una intervenció improvitzada en el parlament.
Per tant era en Mas qui s’ha allunyat de la bona pràctica democràtica. Com de costum.
Si us plau, President, poseu l’energia que cal en tots els seus afers, en les denúncies a Espanya i en l’estira i arrosa amb Duran.
És molt senzill: veurem Mas fent alguna de les coses que demana aquesta “poli bona” de Carme Laura Gil? la resposta és clara: NO!
Jo no sóc separatista per dues raons:
a) Sóc catalana i prou. Ningú ens va preguntar res el 1714. Senzillament ens van annexionar a la força. El sentiment de la independència segueix essent nostre, perquè ningú ens va demanar mai si volíem ser una altra cosa.
b) El problema és més llunyà. La mort del rei Martí provocà uns envitricollats polítics, gestionats amb mitjans tèrbols i obscurs, que ens van fer socis de l’enemic. Però en una societat, no és obligatòria la submissió ni la pèrdua d’identitat… i nosaltres mantenim la nostra.
És conegut del poeta andalús per excel·lència la seva passió per Catalunya de tal manera que en una ocasió anava saltant per la Rambla de les Flors de Barcelona proclamant “Visca Catalunya!” Federico García Lorca a més de presentar algunes de les seves obres a Barcelona sempre deia que la paraula “núvol” era la més bella del món.
Quan va venir l’anomenada “Transició” el meu pare que mai m’havia parlat explícitament de política, després de llegir el conegut llibret de Jordi Pujol “A l’altra banda del Riu” em va dir, referint-se a Pujol, “aquest és el meu!” Jo aleshores no li vaig fer cas i vaig votar Antón Canyelles.
Han passat molts anys i moltes coses … Ara toca Independència!
Davant nostre tenim un núvol, un núvol blanc com mai ningú se l’havia imaginat. Sobre del núvol unes lletres brillants i iriscents amb tons suaus de tot l’espectre lluminós esbossen el mot I-N-D-E-P-E-N-D-È-N-C-I-A !
Caldrà que els catalans travessem aquest núvol, caldrà una dosi ferma d’anhel, caldrà fè i esperança en un futur més lliure, més bo i més pròsper …
Catalans, ara toca INDEPENDÈNCiA!
doncs, el món ens espera lliures , responsables i grans!
Salvador Molins, Berga (BIC-CA, SCI, ANC Berguedà)
Salutacions,
Pere Meroño
No defensaré mai Duran i me n’alegraré molt que desaparegui del panorama polític, però amb mi que no hi comptin.
airport towncar