Sento esguerrar la festa als que són en el núvol però el primer que els diria és, procureu desenamorar-vos ràpidament perquè això és com un virus que té un procés vital curt –a vegades recidiveix- però que arriba a alterar molt la personalitat. Vull dir que mentre ho pateixes no estàs gens normal.
A veure, que hi ha de comú entre jo i l’home o dona desconegut que m’enamora avui a les tres de la tarda? Jo mateixa ho ignoro però deu ser molt poderós perquè és capaç de convocar els meus desigs més primiginis i-no me refereixo als sexuals que això es una altra cosa- i el que era reclòs, es desvetlla; el que era amagat surt a la llum del dia; m’envaeix una eufòria, risible i dramàtica a la vegada; m’abandono imprudentment als seus braços; l’il.lumino, m’il.lumina, amb el focus potent del meu ideal; el disfresso, em disfressa; ens il.lusionem, amb tot el significat d’enganyós que té la paraula.
És clar que és bonic que el cor et faci bum-bum i als baixos del ventre hi hagi un caliu permanent i que el somriure no se te’n vagi i els ulls et brillin i les endomorfines i altres herbes circulin com un fòrmula-1 pels circuïts neuronals. Però, ai del dia que una paraula desentonada ens faci caure en la sospita de desamor¡ La reacció será molt dolorosa perquè afecta allà on sóm més vulnerables, més innocents, més irracionals, més infants. Serà un estrall, una ferida narcisista que tardarà en tancar. Això, si no ens deixem portar per la ràbia de la frustració i l’emprenem a hòsties contra l’ex-amant. És cosa perillosa, l’enamorar-se, de veritat, perque el dia que descobrim o descobreixin, l’autèntica persona que sóm i que sota tanta llum i tanta aureola ha romàs desconeguda ens envairan aquelles fòbies ridícules que tant serveixen per vehicular la nostra profunda decepció, a saber: que si no em pensava que fos així però es pixa fora de la taça; que si va sempre plena de taques; que si té el cabell greixós, que si és un garrepa…
Total, enamorats i enamorades, per Sant Valentí o per Santa Úrsula, tant hi fa, regaleu-vos una carxofa com a símbol de la més humil i fresca realitat i potser, passat l’enamorament, aconseguireu estimar-vos
Bon dia tingueu
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La vida és un fracàs apassionant.
Quan m’enamoro em converteixo en una caricatura de mi mateix. Crec que quedo despersonalitzat. La meva capacitat de raonament esdevé rudimentària i el meu contacte amb la realitat intermitent. Davant la persona estimada, caic en una franca badoqueria, una mena d’admiració paralitzant que em porta a un comportament d’espectador passiu, incapaç d’interaccionar amb una mínima solvència intel·lectiva. Ni enginy, ni gràcia, ni tan sols una mínima llògica acompanyen les meves accions. Les meves opinions esdevenen flonges com la mantega calenta si no coincideixen amb les de l’objecte de la meva admiració canina. Així, quant més m’esforço a agradar, més patètic i ridícul puc arribar a resultar.
Passada la bafarada ve el pitjor, una mirada retrospectiva sobre tantes estupideses comeses i tantes estones d’atordiment i ridícul. És el moment de patir els efectes d’una despietada càrrega de profunditat contra l’autoestima, una mena d’humiliant llanfernada de pastís contra l’autoimatge.
No m’agrada estar enamorat perquè em torno un tanoca. Quan aconsegueixo arribar a estimar, en canvi, sento que em mostro en la meva millor versió, em fa l’efecte que manifesto el millor que puc donar. Com a mínim, així m’ho sembla, i em sento molt millor.
Ja ho diu la dita ‘la processó és llarga i el ciri és curt’ o aquell més barroer que diu ‘Dura el que dura dura’. Per això ens celebrem Sant Valentí i no a Sant Jordi el patró de l’amor cortés … i tot allò que simbolitza.